Rafael Pascuet, editor i publicista

En Rafa era un home de detalls. N’explicaré un parell de fa una quarantena d’anys. El primer expressa, de forma jocosa, la concepció que li mereixia la tele en general: a casa seva havia disposat un escenari de guinyol, dins del qual tenia col·locat l’aparell, habitualment dissimulat per les cortines que feien de teló al teatret. El segon. Un dia d’hivern assolellat vam decidir amb la Carme i la Pili –les nostres mullers–, de fer una excursió per les cales més solitàries del cap de Creus. Vam carregar al Land Rover els cabassos amb la pitança i cap a Portaló i Culip. Després de caminar amunt i avall per les roques que donen al mar, vam asseure’ns per dejeuner, no pas sur l’herbe, és clar. Quan vam agafar el xampany de la nevera de gel i ens disposàvem a servir-lo en gots de plàstic, en Rafa va aturar-nos i, cerimoniosament, va descobrir una mena de cartutx dissimulat entre l’embalum, a dins del qual portava, delicadament embolicades amb tovallons perquè no es trenquessin, copes de... cristall, amb les quals vam brindar, com si haguéssim estat nobles russos arruïnats, envoltats d’aquelles aspreses minerals. Bell contrast amb el vi gasificat de la pomposa marca ibèrica Conde Bravo que servidor pujava al pis de sobre –vam ser veïns– quan ens trobàvem per sopar amb motiu de qualsevol excusa que convidés a compartir la conversa.

Rafael Pascuet transportava una considerable càrrega cultural; els coneixements abundants i diversos l’aproximaven al que alguns en diuen un home del Renaixement. En el cas del nostre amic, amb més propietat hauríem de parlar d’home de la Il·lustració, perquè realment allò que el fascinava eren els productes culturals del Segle de les Llums. Havia accedit a la cultura per la llengua castellana; la universitat, la premsa, les amistats intel·lectuals, els escenaris que van ser els seus així ho havien condicionat. No és pas que puguem atribuir al tel·lurisme comarcal el decantament de Pascuet, però quan feia poc temps que vivia a l’Empordà, va proposar-se la publicació d’algun paper..., va veure que, com deia ell, hauria estat marcià no pensar i fer aquestes coses en català. De seguida va fer-se seus els usos literari i periodístic de l’idioma i va aplicar-los als productes editorials amb les seves proverbials eficàcia, llistó i pulcritud. Afegim-hi que, després d’algunes decepcions arribades de l’espanyolitat més avorrible, segons comentaris que a vegades feia, va assumir com a pròpies les reivindicacions relatives a la llengua i al país.

Pascuet va arribar a Figueres el 1983; la Carme ja hi era des del 1981, i vam ser col·legues al Ramon Muntaner. Al principi amb en Rafael ens vèiem alguna vegada pel carrer. Un dia que vam coincidir a l’estació de França de Barcelona, i vam confraternitzar mirant d’interpretar una performance celtibèrica: la inacabable cua de la taquilla ens hauria fet perdre el tren, i vam pujar-hi per sol·licitar el bitllet al revisor, que va resultar ser un funcionari... kafkià. Quan va rebre les Teoría(s) de Ibiza –el llibre de comiat de l’illa on havien viscut–, va obsequiar-me’l i quan vam esdevenir veïns l’amistat va relligar-se sòlidament. La família ja tenia els dos fills, l’Arnau i l’Anna, i puc dir que, des d’aquella convivència als 3r i 4t de Torras i Bages, vam mantenir, com li agradava de dir a en Rafael, mil complicitats amicals, culturals i intel·lectuals.

Un dia van decidir d’anar-se’n a Llers on passaren molts anys en una casa de tres plantes, amb jardí i vistes a la Plana i al mar. Va redissenyar tot l’interior de l’immoble amb el detallisme amb què solia fer les coses. Lector sistemàtic, hi destacava la gran biblioteca, ordenada al dalt-de-tot i amb tots els volums senyalats amb la balena del seu exlibris. Era, a més, el lloc de treball, amb els ordinadors, els papers... i la música clàssica que solia tenir posada.

Periòdics

Va fer uns anys de bibliotecari a l’Institut Ramon Muntaner. Des del centre estant, va editar un deliciós opuscle –Breu elogi del llibre– amb textos de W. Benjamin, J. L. Borges i J. Pla, per obsequiar els alumnes del centre que s’inscrivien com a usuaris de la biblioteca, que va ser batejada amb el nom de Josep Pla –Josep Vergés, editor del polígraf, va regalar al nou servei de l’Institut l’obra completa de l’autor de Palafrugell. Poc després també va publicar de forma exquisida el facsímil dels sis números de Studium, la revista que el jove Dalí i els seus amics havien confegit quan eren alumnes de la casa. També va acordar amb el Setmanari Hora Nova la producció de «Papers Empordanesos» (1984-85), un encartable cultural imprès en lletra lila. Va ser quan tota la nòmina cultural urbana i comarcal es va fer còmplice del projecte i que, des d’aquell moment, va seguir col·laborant amb totes les altres iniciatives editorials que va impulsar. D’entre els que ja han passat avall, M. À. Anglada, N. Pijoan, Joan Guillamet, M. Vayreda, R. Guardiola, J. Valls, M. Ruiz, M. Minobis, M. Costa Pau, R. Santos Torroella, C. Guasch, A. M. Dalí, P. Fages...

Un dia els «Papers Empordanesos» (premi Tasis i Torrent, 1986), van canviar d’encartament: ara anirien dins de l’Empordà Federal (1987-1989), una revista que recuperava la vella capçalera que s’havia editat els anys anteriors a la Guerra Civil i que havia de resultar la feina periodística més potent de Pascuet a l’Empordà. Un producte mensual que va admirar a indígenes i a forasters, i el periòdic que quedarà com a referent sòlid molt més enllà dels horitzons comarcals. Amb el suport de certa publicitat, amb Jaume Guillament de director, una redacció fidel i Pascuet en funcions nominals de cap de redacció, van aparèixer una trentena d’exemplars. Ambdues publicacions deuen ser l’intent més rigorós d’aproximar-se, amb tentacles universals, a la realitat social, política i cultural de l’Alt Empordà. Els textos que ell mateix hi escrivia romanen amagats rere curiosos pseudònims i heterònims: Ben Gabirol, Andrea Corvesil..., un dels quals figurava com a... bibliotecari de la lògia maçònica de Portbou!

En Rafael i la Carme havien viscut uns anys a Eivissa (1973-1983) on ella va exercir de professora a l’institut local. Allà Pascuet va treballar al Diario de Ibiza i va ser cofundador de la revista UC i corresponsal d’ Des del Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears, va publicar amb Félix Julbe i Nèstor Pellicer, les monografies Europa Press, Última Hora i del primer Avui. Des del Col·legi d'Arquitectes de les Illes Balears, va publicar amb Fèlix Julbe i Nestor Pellicer, les monografies Introducción al análisis histórico de la ciudad de Ibiza, Erwin Broner: ciudadano, arquitecto, pintor, Arquitectura y espacio rural en Ibiza, Arquitecturas en Ibiza, i el llibre Teoría(s) de Ibiza, una vintena d’assaigs breus –d’Antonio Escohotado a Walter Benjamin– sobre el moviment intel·lectual produït a l’illa durant el segle XX.

A Figueres, va publicar Teoria de l’Empordà i Entrelluchs, amb textos d’Ernest Lluch; Llibre de la rambla, de diversos autors; quan fou comissari dels centenaris de Carles Fages de Climent i de Jaume Miravitlles, Carles Fages de Climent (1902-1968), poètica i mítica de l’Empordà amb E. Pujol i La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i, amb motiu del 175è aniversari del centre, L’Institut Ramon Muntaner. Crònica interna del primer institut de l’Estat. Va ser entusiasta animador –i secretari sense vot– del premi literari Anglada; associat amb aquest guardó, va editar un opuscle anual: el recull de textos i fotos de cada cerimònia i avui un document imprescindible. També publicava una mena de curioses, complexes i admirables felicitacions adreçades als amics i a les relacions que faciliten els contactes culturals. I un bon dia va organitzar per als amics i còmplices la reproducció del trajecte que havia seguit W. Benjamin des de Banyuls fins a Portbou.

Rafael Garcia Pascuet va néixer a Civís, Alt Urgell, el 5 de juliol de 1949. Periodista, editor, publicista, lector voraç, pou de cultura i conversador infatigable, com va evocar Jaume Guillamet en la cerimònia de comiat, va morir el 28 de Floreal de 227, dia de Mercuri, que correspon al 17 d’abril de 2019 del calendari gregorià. I és que en Rafael havia editat per a l’associació cultural Atenea del Casino Menestral un calendari republicà amb motiu del segon centenari de la Revolució Francesa. Seguint Guillamet, «El 5 de juliol (17 de Messidor) en Rafael hauria fet 70 anys. Va venir al món el mes de la collita i en va marxar el mes de floració. Als amics que el tractàvem, ens ha deixat una intensa i continuada empremta de cultura i cordialitat. Pirinenc, crescut a Lleida i passat per Eivissa, savi discret i creatiu, il·lustrat genuí, enciclopedista tardà i imprescindible, apassionat de la lletra impresa, va trobar en aquest petit país de l’Empordà un terreny adobat a la seva vocació de sembrador de cultura. Republicà en el sentit més antic i encara necessari: llibertat, igualtat, fraternitat, el lema on encara no hem arribat».