Dues roses treuen de l’oblit la massacre de Vila-sacra de 1939

Dues flors efímeres, dues roses marcides embolcallades amb un senzill paper de plata passen gairebé desapercebudes en el camí de les Vinyes de Vila-sacra. Per a qui les veu, la seva presència pot ser un misteri i, de fet, ho ha estat en les poques ocasions que, aquests darrers anys, s’ha repetit l’escena. Qui coneix el cas, veí del poble, admet que aquestes flors «trenquen un silenci d’anys».

El 15 de març de 1939, en aquest mateix camí, van ser exhumats vint-i-quatre cadàvers, tres dels quals eren de dones. Tots els cossos presentaven una mateixa ferida que evidenciava una mort cruel i premeditada: «Herida de arma de fuego en el craneo», segons consta en el registre de la Causa General signat el 24 d’octubre de 1940 per l’alcalde d’aleshores, Pedro Puigdevall i el secretari J. Galobardes. Va ser un assassinat amb tota regla, però la gent de Vila-sacra no hi va tenir res a veure. Les noves generacions ni ho saben.

La mort d’aquestes persones es va produir, segons les diferents fonts consultades, entre el 6 i el 7 de febrer de 1939, en plena ofensiva final de l’exèrcit franquista a Catalunya, quan l’Alt Empordà bullia amb la retirada republicana. Poc abans d’aquesta data, efectius del cinquè Cos d’Exèrcit republicà que comandava Enrique Líster Forjan (1907-1994), van entrar a l’hospital militar de Banyoles i se’n van endur vint-i-tres metges, infermeres, ajudants i soldats ferits. Era el moment àlgid de la reculada. En el Diari de la caiguda de Catalunya (Ediciones B, 1989), el periodista lleidatà Josep Pernau, detalla els fets del 7 de febrer de 1939, quan en el barranc de can Tretze de Pont de Molins van ser afusellats una quarantena de presoners del bàndol nacional en mans de soldats republicans d’una unitat que no va ser identificada en aquell moment. Entre les víctimes hi havia el bisbe de Terol, Anselmo Polanco, i el coronel Domingo Rey d’Harcourt, altres militars de nacionalitat espanyola i un capità i dinou soldats italians. Anys després, en el mateix lloc dels fets, es va aixecar un altar amb símbols falangistes amb un sumptuós vial d’accés construït durant la dictadura franquista. Pernau, afegia: «Se’ls ha assassinat a sang freda, com a altres, en el mateix dia d’avui, a Vila-sacra –sense donar detalls–, o com a altres vint-i-nou que el passat dia 30 (de gener) van morir en el santuari del Collell».

«La vàlua religiosa i militar de les víctimes d’aquest cas va provocar un enaltiment dels fets des d’un primer moment. El cas també va coincidir amb la voladura del poble de Llers i del castell de Sant Ferran de Figueres, en una etapa de terra cremada que s’ha repetit en tots els episodis bèl·lics quan hi ha hagut una ocupació amb pressió sobre un exèrcit en retirada», argumentava el cronista figuerenc Josep Maria Bernils Mach, autor de La guerra civil a Figueres (Edicions l’Empordà, 1986), una obra de referència sobre el tema.

A diferència del cas del barranc de can Tretze, la mort sumaríssima del personal sanitari de Banyoles a Vila-sacra ha estat poc reconeguda i explicada a l’Alt Empordà

A diferència del cas del barranc de can Tretze, la mort sumaríssima del personal sanitari de Banyoles a Vila-sacra ha estat poc reconeguda i explicada a l’Alt Empordà. Fins al punt que avui no hi ha cap rètol ni placa visible que recordi aquest fet allà on es va produir. En el Registre de Fosses de la Guerra Civil i la dictadura franquista del Memorial Democràtic, hi ha constància de l’existència a Vila-sacra d’una «fossa comuna localitzada i exhumada el 15 de març de 1939, a la finca de les Vinyes, on foren trobats 23 cadàvers soterrats en una fossa, i un altre inhumat de forma individual. Eren metges, infermeres i altres homes desconeguts amb uniformes militars que per declaracions de testimonis fetes posteriorment i recollits al sumari de la Causa General de Vila-sacra es va saber que havien estat treballant a l’hospital de Banyoles, els primers, i que possiblement els segons eren soldats detinguts durant la retirada». La fitxa del cas reconeix que la localització exacta de la fossa és «desconeguda» i que no hi ha cap resta, ni material ni humana, en el cementiri de la localitat. El Memorial també reconeix que, malgrat l’abast de la massacre, no s’ha fet cap pas per a «dignificació» d’un cas vinculat a la «violència de la rereguarda».

Aquesta fossa també ha estat referenciada en el llibre Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya 1936-1939 (Editorial Afers, 2008), de Queralt Solé i Barjau.

En el document registral de la Causa General sobre la localització d’aquests 24 cossos, n’hi ha 16 plenament identificats, amb noms i cognoms, d’edats compreses entre els 18 i els 36 anys, els quals formarien part, majoritàriament, del personal sanitari de l’Hospital militar de Banyoles. També s’especifica la seva procedència –Barcelona, Tarragona, Lleida, Palamós, Banyoles...– i amb el tret comú de l’acusació cap als presumptes autors: «Se supone fueron elementos de la Brigada Lister».

La resta de cadàvers sense identificar consten amb les edats aproximades, detalls del seu aspecte físic i de la roba que portaven.

A l’expedient d’aquest cas, hi figura, també, la declaració de Júlia Gimeno Vidal, cunyada de Gerta Kremarick Hoche, la primera víctima del registre de Vila-sacra i que era l’esposa del doctor Francisco Gimeno Vidal, director de l’Hospital militar de Banyoles i que, com els altres seus companys, havia estat mobilitzat per l’exèrcit republicà. Júlia i Francisco eren germans.

Júlia Gimeno va testimoniar el 27 de maig de 1942 davant Ramon Grau Badia, secretari de la Causa General de Barcelona, Girona i Balears, que davant els requeriments dels caps de la Brigada Líster amb ordre d’evacuació dels ferits de l’esmentat hospital, el seu germà s’hi va negar al·legant que «era el responsable de la vida dels ferits i l’esmentat trasllat suposaria la mort de molts d’ells». Dues monges que treballaven a l’Hospital van advertir al metge que els militars el volien detenir. Quan van anar a casa seva a buscar-lo, no el van trobar i en el seu lloc es van emportar la seva esposa, que va formar part de les víctimes del poble empordanès. El doctor Gimeno va participar en la identificació del cadàver, que presentava «una herida de arma de fuego en la cara con orificio de salida en la nuca, que destrozó completamente la cara. Fué hallada en el campo, cerca de Vila-sacra».

En el cementiri local, una llinda sobre la porta diu: «Es una britat notoria, que no se oculta a ningú, avuy per mi, demà per tu. Mort, judici intern o gloria».

Els autors «eren uns individus d’aspecte sinistre, patibularis»

La capital del Pla de l’Estany recorda el fet en una placa del Memorial Democràtic

L’antic monestir de Sant Esteve de Banyoles forma part de la xarxa d’espais de memòria del Memorial Democràtic. L’edifici religiós, que havia acollit la Casa Missió, va ser requisat durant la Gerra Civil per a utilitzar-lo com a caserna de les milícies antifeixistes, magatzem, alberg de refugiats i hospital militar», segons consta en un rètol identificatiu situat a la seva façana, just al costat de l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany. En aquest rètol, s’esmenta clarament la detenció del personal sanitari que, posteriorment, fou executat a Vila-sacra.

En el llibre Temps de guerra i revolució al Pla de l’Estany (1936-1939), Jordi Galofré i Miquel Rustullet aporten la versió banyolina d’aquest succés: «Un altre episodi, força confús, va ser protagonitzat per soldats del V Cos d’Exèrcit, a les ordres del tinent coronel Enrique Líster, que feren una incursió a l’hospital militar de Banyoles, buscant feixistes emboscats. Segons els records d’una de les infermeres, Conxita Corominas, eren uns ‘individus d’aspecte sinistre, patibularis, que feien molt mala pinta i anaven armats amb pistoles metralladores’. Van reunir tot el personal de l’hospital i els van interrogar. Finalment, van seleccionar vint-i-tres metges i sanitaris, que van ser evacuats a la força per un escamot dirigit pel capità Trigo i assassinats a Vila-sacra entre els dies 6 i 7 de febrer de 1939. Entre les víctimes hi havia Gerti Kremarik, la muller del doctor Jimeno (A la Causa General diu Gimeno), director de l’hospital, i el banyolí Manuel Brufau i Duran, que treballava com a auxiliar sanitari a l’hospital militar, era auxiliar de farmàcia i havia treballat a la farmàcia d’en Teodoro Masgrau. Acabada la guerra, els cossos foren exhumats i enterrats en diversos cementiris. A Banyoles van ser enterrades, el 17 de març de 1939, les restes de Gerti Kremarik i l’endemà, el 18, les de Manuel Brufau».