Pierre, "coiffeur pour dames"

Pere Gironell Piernau (Borrassà, 13/V/1904- Figueres, 23/XI/1982) era fill d’una família modesta que feien de pagès. Va tenir dos germans, Joaquim i Joan; si les coses haguessin evolucionat seguint la consuetud, en Pere hauria treballat també la terra. Però, trencant tota convenció, als setze anys, l’adolescent decidí viatjar a París on s’acabà instal·lant i on romangué gairebé una dècada.

Les dues activitats relacionades amb l’art que practicà tota la vida, la pintura i la perruqueria –si cal en podem dir l’estilisme–, permeten pressuposar una particular sensibilitat en aquell jove terrassà. Probablement, devia adonar-se que, si seguia la tradició familiar, les il·lusions que pogués tenir respecte a aquelles poderoses aficions esmentades, i que va estimar sempre, no les podria exercir mai. És així que, essent només un adolescent de poble de fa més d’un segle, sense cap altra informació del món que allò que hagués sentit explicar al veïnat o llegit en algun llibre escolar i elemental, va prendre una decisió insòlita: deixar-ho tot i plantar-se a la capital de França.

Al cap dels anys, era un perruquer format a París, llavors el primer lloc del món quant a elegància, exquisidesa, sofisticació i moda –totes les modes. Arribat a la ciutat del Sena, calia guanyar-se la vida per poder subsistir i, potser una mica a l’atzar, va optar per una feina que s’avingués amb el seu tarannà i fou així que esdevingué aprenent de perruqueria; va agradar-li i ja no va parar fins que va esdevenir-ne un professional. A París, va relacionar-se amb un altre figuerenc, Jaume Miravitlles, el que seria notable polític i escriptor català, que en aquell moment i a la villa lumière, entre d’altres catifets, protagonitzà amb Salvador Dalí l’escena del piano al curtmetratge de Luis Buñuel Un chien andalou (1928).

De seguida l’èxit el va acompanyar i va ser el perruquer pretès pel sector femení de la socialité figuerenca i empordanesa

Tornat i casat

Quan va tornar, va instal·lar-se a Figueres, va conèixer la jove Camil·la Lloret, pianista i professora (Benvolguts absents, I), que va ser també molt coneguda a Figueres, i es van casar aviat. Ambdós tenien la mateixa edat, vint-i-sis anys. I va obrir la primera perruqueria en un primer pis del carrer de Sant Pau, a sobre les taquilles de la Sala Edison. Pierre va ser el nom que va posar a l’establiment, segurament pels anys passats a França i per connotar el local de les proverbials modernitat i exclusivitat franceses. De seguida l’èxit el va acompanyar i va ser el perruquer pretès pel sector femení de la socialité figuerenca i empordanesa. Va tallar els cabells i pentinar la testa de les senyores i senyoretes més o menys riques de la comarca; fins i tot el prestigi li’n va portar de més enllà, que acudien a la capital empordanesa per fer-se arreglar el cap per fora, sobretot de Perpinyà, que arribaven els dijous per proveir-se al mercat i a les botigues figuerenques, i per fer-se estucar a can Pierre. És així que les nord-catalanes van encetar el costum de baixar a la Plana, que molts retraités establerts al Rosselló encara mantenen avui, amb l’afegit que, ara, cap a les dotze o quarts d’una, dinen magníficament –en comparació de com ho podrien fer a casa seva–, tant pel que fa a la qualitat com al preu, en algun de les dotzenes de restaurants que troben a Figueres i als pobles de l’entorn. S’ha de dir que, quan Pierre es posa a Figueres, la majoria de dones del país, quant als cabells, a penes es rentaven el cap de tant en tant; el monyo era molt corrent i, com a molt, se servien dels oficis que, amb certa habilitat i en una habitació o al menjador d’algun pis particular, els aplicava alguna mestressa de casa que així contribuïa a sostenir el pòndol familiar. Pierre, en canvi, va mostrar una professionalitat desconeguda ja en el seu primer establiment, que de seguida va canviar per un de més espaiós en una planta baixa del carrer de Sant Pere, prop de l’Ajuntament (on després va haver-hi la carnisseria Moret).

Pierre, Alta Peluquería

Pierre, amb el seu amic i perruquer d’homes Antoni Minobis, viatjava periòdicament a París per estar al cas de les novetats. La premsa local, que el qualificava de "Pierre, Alta Peluquería", se’n feia ressò: "Como en años anteriores, se desplazan a París, para asistir a los festivales de la coiffure de la Ciudad de la Luz, los Sres. Pierre Gironell y Antonio Minobis, miembros del Club Artistique de París y del Comité Artistique de la Coiffure Francaise, respectivamente... para captar en su propio ambiente, todo el renovar y sentir de la moda en el tocado". (Ampurdán, 1961). Pierre practicava unes coses mai no vistes al Palau del Vent i que en deien tall de cabells à la garçonne o el corte a la navaja. O les que explicava al setmanari citat quan tornava: "La línea de esta temporada, para el tocado de señoras, es la Cisne con la variante de ser menos luminosa que la línea Gata de la anterior temporada, con los lados más aplastados, dando con ello una sensación de más largo". Bona part d’aquestes cites les devem a Rosalina Carreras.

Les seves aportacions estètiques van marcar tota una època a Figueres, atraient gent de fora de la comarca

Ara és Vida Parroquial que el 1964 fa saber: "Por una gentileza del Sr. Pierre-Gironell, nos place informar a nuestras lectoras que la nueva línea del peinado femenino para Otoño-Invierno se la llama ‘Frileuse’ y sus características son las siguientes: los cabellos de la mitad de la cabeza hacia la frente, bastante cortos, con forma ‘Frange suple’, las orejas casi descubiertas hacia delante, y muy corto por la nuca, con punta. Esta línea ha sido muy bien acogida por los modistos y de común acuerdo, pues los cuellos en los abrigos serán muy altos en esta temporada". A vegades publicaven fins al més mínim detall: (1967) "Él ha sido quien nos ha dicho como era ‘Caline. Característica, pelo corto. Su longitud varía entre los 15 cm. en la parte alta de la cabeza y los 3 cm. en los bordes; en la nuca, la longitud del cabello es, entre los 6 y los 2 cm". En la part d’entrevista, els consells: "¿A qué tipo de mujer conviene más este peinado? A la que está entre los treinta y los cuarenta. Y, en cuanto a las jovencitas ¿qué dice la moda, señor Pierre? En estas todo está permitido, desde el cabello al rape hasta lo más extraño; no influye en ellas el peinado".

Aquestes novetats, doncs, tant a l’època republicana –anys trenta– com després quan el franquisme ho va permetre, van atreure les mullers i les filles dels capitans del comerç i de la indústria indígenes, i les foranes que freqüentaven els serveis turístics –restaurants i hotels– a partir dels anys seixanta. Pierre va ser a les beceroles del primer sector chic de la feminitat altempordanesa.

La pintura

Va pintar sempre i va fer algunes exposicions, a Figueres (1947 i 1949), a Barcelona (1948), a l’Ateneu Barcelonès (1976), a Olot (1977) i a algunes ciutats espanyoles; l’última va ser a la galeria Fajol. Va rebre el 1967 una "distinción pictórica" en el III Concurso Internacional Quijote de Oro de Peluquería, celebrat a Barcelona.

Narcís Pijoan, crític d’art del 9país, amb motiu d’una exposició el 1978 a la figuerenca galeria d’art Nabis, diu: "Els temes transparents de l’aquarel·lista figuerenc Pierre Gironell, evoquen un Empordà de suaus nostàlgies, de lúbrics desigs fluvials... Els seus caminois, els viaranys i les dreceres que Gironell fa travessar per idíl·lics paratges tacats d’arbres esvelts i fugissers, els seus recons de món, els seus amagatalls d’estiu, de tardor xafogosa o d’hivern emboirat, ens desvetllen una naturalesa amical, gens cruenta, banyada d’uns colors i d’unes llums plàcides, d’unes harmonies oxidades on les ombres cavalquen de gairell damunt d’antigues roderes de carro. Pierre Gironell disposa d’aquella habilitat, d’aquell misteriós bon gust, que acompanyen tota obra serena i feliç, sempre sotmesa als efectes resultants d’una pinzellada ràpida i ampla. La fuga de la seva paleta us ofereix, delicadament, el nostre Empordà somrient i somniat, amb l’exactitud de qui pinta només allò que veu... Aquesta moderació fa que les seves obres regalimin frescors jovenívoles perfumades de líriques atmosferes que ens assosseguen l’ànim. Gironell és un treballador infatigable. El seu, gest, ràpid, escàpol i acoloridor, mentre combina esfumaments i línies, delimita i descriu.

Va pintar sempre i va fer algunes exposicions, a Figueres (1947 i 1949), a Barcelona (1948), a l’Ateneu Barcelonès (1976), a Olot (1977) i a algunes ciutats espanyoles

Les aquarel·les de Pierre Gironell lliguen i es confonen, màgicament, d’una manera absoluta, indestriable... Tot és camí, tot és drecera doncs, a la galeria d’art Nabis de Figueres".

Va ser uns anys president de la UE Figueres i el 1932 acompanyà l’equip a jugar un partit a Marsella. Va fer-se, el 1960, amb la seva muller, una casa a Roses; hi passava temporades, i cuinava i convidava a les xefles els nombrosos amics.

Després de Pierre, van excel·lir, a Figueres, la perruqueria Jaques i Remei, i les d’aquells que, abans d’establir-se, havien estat deixebles seus: Josep Bosch i Joan Teixidor.