«Ve més tard la gran verema / que aplega el suc del raïm. / I les samals tant omplena / sense ni deixar gotim», (Jacint Bosch, botiguer i sardanista figuerenc, dins Cançó d’Empordà).

La motricitat, el ritme i cadència de les feines i les eines agrícoles de la sega del cereal, la batuda d’olives i la tallada del raïm (falç, llimella, perxó) afavorien la formació de petits quadres coreogràfics, amb o sense veus melòdiques acompanyants, que sens dubte van existir en el marc històric del nostre folklore empordanès de temps d’imprecisa antigor. Malauradament, si les mostres d’aquest gènere dins del cançoner tradicional van ser curulles in illo tempore, no van tenir el mateix èxit de supervivència que els càntics afroamericans als camps de cotó i de sucre d’abans i després de l’abolició de l’esclavitud al país de l’Oncle Sam.

Com a complement al reportatge La dona empordanesa i la vinya, una història de llarg recorregut (EMPORDÀ, setembre 2022) he volgut esbrinar a través de consultes orals i escrites si conservem mostres de cançons de verema autòctones, de lletra i solfa, si se’n cantaven abans, durant o després de la jornada laboral; si es deien en celebracions específiques, si eren peces populars vintage o de text i/o partitura d’autor, si es tractava de hits radiofònics dels estius del franquisme. També complicat ha estat escorcollar si les sardanes temàtiques de la vinya (Cant a la vinya del binomi Àngel Guimerà - Enric Morera, La verema de Josep Anselm Clavé, La nostra verema del mestre Morera i Ambrosi Carrión, o La verema de R. de Lassus, que va formar part del programa de l’aplec d’orfeons de les festes de la Santa Creu el 1922) ocupaven part d’aquesta oferta de repertori.

Hi ha encara un altre capítol per incloure en aquest florilegi: els arranjaments musicals de poemes sobre la viticultura que han estat presents en diverses activitats de les festes de la Verema al llarg de les 35 edicions de la DO Empordà (a tall de mostra, el 2004 a la festa celebrada a Pau, Glòria Comallonga i David Alegret van estrenar com a cançó Vinyes verdes vora el mar de Josep M. de Sagarra), o bé d’arranjaments per a poemes amb una singular sintaxi i semàntica bàquica, com Joan Falgarona puntejant les cinc estrofes de Verema de Carme Pagès («Quan el setembre desgrana / i el gotim és esclatant / i esguarda la vinya espleta, / el pagès engega el cant»).

L’aplec de poetes comarcals i pancatalans és més que notable (vegeu el llibre Els raïms ja virolen, 2017) per destil·lar els seus versos en la faisó de composicions canores.

L'aplec de poetes comarcals i pancatalans és més que notable per destil·lar els seus versos

Anem a pams. No he sabut trobar cap estrofa d’una cançó tradicional que recordin les informadores paganes entrevistades; les palauenques preferien cantar a la collita d’olives a l’hivern. No així els homes: en Jaume Quintana, de Cantallops, conjuntament amb els veïns de Palau-saverdera Jaume Cervera Lluc, Jaume Roig, Francisco Roig i Manel Vila, anaven a Cantallops a l’estiu a fer la verema i a l’hivern a plantar i podar les vinyes d’en Josep Molas. Els àpats de cloenda de la feina de l’hivern a Can Tomàs, el bar-restaurant de la plaça de Cantallops, anaven regats amb enregistraments de fins una trentena de cançons, algunes de les quals podem escoltar dins el projecte Càntut de cançons de tradició oral. Són cançonetes amoroses (Ay, Lolita, tus celos me matan, Muñecos) o amb molta testosterona (El vestir d’en Pasqual), però lluny d’una ambientació i trama bucòlica.

La meva consulta de les Memòries de missions de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs per terres de l’Alt Empordà entre el 19 de juliol i el 22 d’agost de 1928 va ser xorca en cançons de verema: dues cançons de taverna (els cantaires eren de Sant Llorenç de la Muga i de Llers), una cançó, La berenada, on tres «ninetes» parlen del preu de l’ampolla de vi que cal dur a la brena, un joc bàquic i el més rellevant literàriament, un plany bàquic d’un cantaire (el Nyiga) d’Agullana. En citem dues estrofes:

«Com jo anavi a la vinya / m’emportavi lo barral. / Des de que hi ha malura, / me’n tinc d’emportar el poal.

La garrafa és rovillada, / Lo barral és esquerdat. / Des de que hi ha malura, / Lo meu cor d’aigua és negat».

Càntics anant i tornant de la vinya

L’antiga dansa del xiriminimí de Vilarnadal havia assolit gran popularitat a l’Alt Empordà

Em va caldre recuperar de la columna La verema i els veremadors (Hora Nova, 1-XII-2006, p. 42) la següent afirmació: «Les colles de veremadores solien cantar mentre treballaven d’una manera molt semblant als segadors. També cantaven durant el trajecte d’anar i tornar de la vinya i que feien a peu o amb carro. Aquestes cançons solien ser més picants i atrevides que no pas les de feinejar.»

Arribo a la conclusió indulgent que no conservar-ne en la memòria o en antologies no vol dir que no hàgim tingut cançons tradicionals indígenes.

Gènere satíric picant

Al capítol VII de L’hereu Noradell de Carles Bosch de la Trinxeria, trobem una preciosa i preuada cançoneta de cinc estrofes del gènere satíric «picant», que l’autor devia haver sentit en els ambients de rialles i burletes de Masarac o rodalies, amb tonades que repetien els estols de collidores:

«Ai, la pobra Marió!

diu que vespa l’ha picada...

Ha, ha, ha!

Li clavà tan mal fibló

que sa galta n’és inflada.

Ha, ha, ha!».


Clodianus, articulista del setmanari Ampurdán (21-IX-1955), ens deixava el vestigi d’una estrofa de cançó joiosa de les veremadores camí de la vinya:


«Els ditets de la minyona

saben bellugá el falçó,

quan la vinya se’n adona

tota tremola de pó».


L’antiga dansa del xiriminimí de Vilarnadal (rescatada de l’oblit fa tres dècades per una escola de Cerdanyola del Vallès!) havia assolit gran popularitat a l’Alt Empordà; dansa i cançó s’entonaven abans de plegar la feina i durant les estones de lleure de què gaudien els mossos i mosses vremaires de la zona. Enigmàtica la personalitat real o fictícia darrere aquest sobrenom tan embriagós, amb alguna clara influència del castellà:


«Xiriminimí se’n va anar a Roma,

Xiriminimí per beure vi,

i quan va tornar de Roma

no es podia ni tenir».

(Continuarà)