Els edificis de ‘la Caixa’ van marcar Figueres fa 50 anys

La Figueres de 1973 poc tenia a veure amb la d’ara, però alguns detalls l’acosten a la realitat i les problemàtiques de l’actualitat. A les acaballes del franquisme, la ciutat vivia amb intensitat la seva ubicació estratègica per a l’entrada del turisme internacional que provenia, per carretera, des de la resta d’Europa. Faltava només un any per a l’obertura del Teatre Museu Dalí i a l’ajuntament es debatia la redacció d’un nou Pla general urbanístic.

L’arribada de l’autopista i el cinturó de ronda de la Nacional-II, aleshores anomenada carretera General, obrien noves perspectives de vialitat. La ciutat creixia i la necessitat d’habitatge era una evidència. Com a moltes altres ciutats del país, la Caja de Pensiones para la Vejez y el Ahorro, la Caixa, impulsava promocions immobiliàries que, a Figueres, van culminar el maig de 1973 amb la inauguració de dos edificis al Firal dels Burros i al capdamunt del Poblenou, a tocar els terrenys de la Surera Bertran. Els dos edificis van ser batejats amb el nom d’Ampurdán i Pirineos. En conjunt, tenien cent cinquanta habitatges de lloguer. L’Ampurdán es va aixecar a la cruïlla de la carretera d’Olot amb l’avinguda Dalí, que aleshores s’anomenava ronda Verdaguer, a tocar la plaça del Sol. Era un edifici de deu plantes d’estructura uniforme. El Pirineos, en canvi, tenia forma de essa majúscula amb un jardí interior.

Segons explicava el cronista Moregal a Vida Parroquial, «noventa de estas viviendas son de alquiler o renta mensual superior a las tres mil Ptas. y las otras sesenta, del orden de las cuatro mil ochocientas. Cifras estas, que no dicen nada por si solas, o que pueden dar lugar a error de interpretación si se desconoce la capacidad, y acabado de los trabajos. Por ser todo ello de óptima calidad, repercute en dar un resultado de alquiler, al estilo de todos los de la Caja, realmente adecuado, por no decir barato».

Rosa Garcia, que en aquella època tot just tenia deu anys, recorda l’entrada al pis «com una explosió d’alegria» i «un canvi important en la manera de viure de la nostra família, ja que abans habitàvem un antic habitatge del carrer Tapis que no tenia massa bones condicions i encara tenia comuna, en una terrasseta exterior i sense calefacció, per descomptat».

Aquell primer estiu de 1973, però, no va ser fàcil, perquè una forta sequera va afectar de ple el subministrament d’aigua potable a la ciutat, fins al punt que durant una part del dia, els immobles situats a les parts més altes no en tenien.

Curiosament, segons el cronista Josep Maria Bernils Mach, aquell mateix any, Renfe va enviar a l’Ajuntament tres avantprojectes amb propostes per a eliminar el pas a nivell de l’avinguda Vilallonga, amb un pressupost de 20 milions... de pessetes.

Monòlit dedicat a Miquel Mateu i Pla