«Noir» rosinc. Una proposta

Des del boom del turisme a babord (de «biquinis, toros i sangria», com el va batejar en Sebastià Roig), les viles més cosmopolites de la comarca emporitana (Castelló, Figueres, l’Escala, Roses…) han esdevingut true crime factories. Només caldria fer una ullada a les hemeroteques dels darrers 60 anys per poder fer sumes i restes de casos de criminalitat dura i tova, i esbrinar quants afers es van resoldre policialment (incloent-hi la Guàrdia Civil, és clar) i quants encara romanen cold cases, sense desentrellar. En qualsevol regió europea, aquest fenomen recurrent s’hauria convertit en un filó d’arguments per nodrir la novel·la negra regional i/o sèries encomanadisses de la marca Movistar o Netflix.

L’impacte recent del presumpte suïcidi de la jove italiana Evi Anna Rauter a Portbou el setembre de 1990, l’ha sabut aprofitar en Carles Porta per augmentar l’esplendor del seu segell literari arreu del país. D’abast més restringit, n’han estat el relat La noia del pi (2020) d’en Ramon Iglesias, i la magnífica adaptació com a text de teatre (amb sensibilitat respectuosa, refinament i píndoles d’humor de comèdia) que s’ha autopublicat fa ben poquet la Montserrat Segura a la seva estrena de teatre per llegir (tant de bo que aviat en escenaris) amb la peça Bàrbara.

A la cloenda de la presentació del meu sergent McCow palauenc a la biblioteca Vicens Vives de Roses el mes de gener, vaig fer la proposta als asssistents d’encoratjar els seus escriptors locals preferits per alternar poesia i d’altres gèneres amb la novel·la o el conte noir: «Què us assemblaria un ‘Crim a la discoteca Picasso?’» [Ara reconvertida en botiga de roba]. Al Roses de pescadors d’abantes i al d’hotelers i agents immobiliaris d’ara trobaríem matèria primera d’inspiració a samalades a través d’episodis d’una realitat cruenta: l’assassinat del primer mosso d’esquadra a Catalunya (març 2001), la condemna d’un veí rosinc amb antecedents homicides per la mort (2009) del director d’una sucursal bancària de la vila; la recent troballa del cos d’un home en el maleter del cotxe… També trobarem crims reals no exhaurits literàriament en l’anatomia dels casos professionals viscuts pel nostre investigador forense de capçalera, el CSI empordanès i gironí, en Narcís Bardalet: El Alemán. Última nit a l’Empordà i sobretot Cap Norfeu, 1986. Confegir una narrativa de temes de crims / delictes basada en fets reals no s’ha de sentir com una manca d’escrupolositat o com a foment de la morbositat entre el públic més o menys lletraferit. Ans el contrari: fet amb el tacte, consideració i enginy de la Montserrat Segura, l’experiència d’escriptor i de lector pot constituir un acte de justícia poètica, de rescabalar la memòria de les víctimes. A la Garrotxa en saben molt d’això, amb tota la literatura generada pel famós segrest de la farmacèutica, i el més proper del serial killer de la residència d’ancians.

Podem gaudir, certament, del relat noir de lliure inspiració, de semblança amb la realitat. En aquest capítol, només em ve al cap un nom, el de l’escriptor empordanès-garrotxí Josep Torrent, antic cap de la Policia Municipal d’Olot, creador del personatge del mosso Damià Surrell, de la Unitat d’Investigació de Figueres. Als capítols 17 i 18 de La sang és més dolça que la mel al voltant de la mort d’un jove vigilant del Museu Dalí (2014) focalitza els indicis en una sospitosa trobada a Roses; el desenllaç de 996 (2016) sobre el cos d’un home nu, desfigurat (com el de Cap Norfeu, 1986) trobat sobre les roques de la Punta de l’Escala ens trasllada per diversos indrets de l’Empordà fins a desembocar a Roses: un cas de tràfic de drogues, persones i diamants, per al qual caldrà la col·laboració d’un sergent de la Guàrdia Civil vingut de Madrid, ja que el palauenc Nofre McCow feia vacances en aquells moments. I una recomanació especial per als lectors rosincs amants del gènere: Detalls culinaris (2010), sobre l’assassinat d’un hoteler rosinc, a qui han robat la caixa forta; una novel·la guanyadora del premi Ferran Canyameres.

Roses, la seva badia, les seves platges, la seva muntanya, les seves masies que ja no fumegen, aplega nombrosos indrets que poden ser recreats i promocionats a través de la prosa noir, molt més popular que qualsevol altra. Recentment he llegit un recull d’onze relats d’onze autors gironins (Històries de Tramuntana, 2023) en què es vol fer palesa que la nostra província és terra fèrtil en creativat. Creativat de força quirats, sí, però cap d’aquests té una localització empordanesa amb trama de delinqüència. Jo hauria aprofitat Barthez a Empuriabrava per donar-li un altre pas de rosca a la història ambientada en un bar disfressat de cantina del far-west anomenat El Saloon, amb molta música i embriaguesa, però poques pipes de fogueig o d’impacte letal.