Quan el país vibrava amb el flamenc i la cançó dels gitanos de Figueres

El periodista i llicenciat en Humanitats Pau Subirós fa anys que investiga entorn de la història del barri del Garrigal de Figueres i, fins i tot, té la voluntat de publicar un llibre, que ja té conclòs, a curt termini. «Em motivava la curiositat que hi hagués hagut un barri gitano al centre de la ciutat i que s’havia fet desaparèixer per traslladar-lo a un barri nou», comenta. Dins la investigació, impulsada amb motiu de la celebració del tercer Congrés de l’Espai Català Transfronterer, Pau Subirós s’ha endinsat en una faceta ben creativa del poble gitano figuerenc: la seva aportació al món de la música. En un article publicat a l’últim volum dels Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos (IEE) ofereix una mirada històrica i treu a la llum les arrels d’aquest vincle i la riquesa cultural que van generar, tant amb artistes com amb escenaris on donar a conèixer el seu art, els coneguts cafès cantants i les sales d’espectacles, fins a arribar a convertir sorprenentment «Figueres en un nucli flamenc conegut arreu del país».

Per anar als temps més reculats, l’investigador ha begut força de les fonts documentals locals, aprofitant el material que més recentment està apareixent i que, segons Subirós, «parlen molt d’aquesta relació». Ell recorda que va ser l’any 1729 quan es van establir les primeres tres famílies gitanes a Figueres que, aleshores, «estaven obligades a residir al que posteriorment s’anomenaria carrer dels Gitanos per garantir-ne la vigilància i el control, alhora que se les obligava a abandonar les vestimentes tradicionals, a no utilitzar la llengua caló i a no treballar de cap ofici que no fos el de jornaler». Subirós ha resseguit totes les cròniques locals que s’havien escrit en clau figuerenca i en aquestes ha trobat «moltes descripcions de personatges del barri, entre ells desenes de noms d’artistes des de principis del segle XX fins als anys 60 quan el poble gitano fou traslladat i la ciutat es desvinculà una mica d’ells i ells de la ciutat». El cert és que, en aquells temps, la figura del gitano generava fascinació i alguns mitjans, com el diari local El Pensamiento, l’any 1872, relacionava la seva música amb la situació de marginació en què vivien.

Entre els artistes figuerencs, destaca en Mitja-Nit, un nen amb veu de tenor, primera víctima de la Guerra Civil.

Aquells gitanos, explica Subirós, «cantaven majoritàriament romanços, rondalles, seguidilles, fandangos, jotes... els estils tradicionals de la península Ibèrica». De fet, el flamenc o la cançó andalusa hauria arribat a Catalunya a les darreries del segle XVIII i va aconseguir una forta presència a teatres i sales de concerts. Però Subirós apunta que «la realitat dels artistes gitanos del segle XIX s’havia de cercar als marges: cafès cantants, tavernes o l’espai públic», és a dir, on la classe treballadora buscava l’oci. El primer cafè concert de Figueres va ser l’Entrebanch, obert el 1885, al carrer Muralla. L’estudiós destaca que devia «tractar-se d’un establiment fora de sèrie amb dues sales, una de cafè i una de teatre on actuaven tota mena d’artistes de varietats i s’hi oferien concerts». L’Entrebanch va tenir un final tràgic, ja que es va cremar el 1893, reobrint cinc anys després al carrer Nou. Segons narra Pere Teixidor al llibre Figueres Anecdòtica Segle XX (1978), en aquest espai actuaven «artistes de sequer, gitanes del Garrigal i cupletistes fracassades». Un altre local citat per Subirós és el Cafè de la Cambra Agrícola de l’Empordà on havia actuat, als anys 20, en Pixu, un músic autodidacte, i la seva dona Liua, que venia quincalla i era coneguda per les seves gloses.

Mitja-Nit, model de Dalí

Tal com es descriu a l’estudi, aquells gitanos artistes combinaven la passió amb un ofici, ja fos la d’esquilador d’animals, marxant de bestiar, xofer, cirabotes, cistellers, mossos, traginers o llauradors. Així «l’ofici d’artista professional esdevenia una ocupació puntual». A Figueres no només actuaven artistes locals. També van fer-ho creadors de fora com la malaguenya Lola Cabello, molt coneguda a Barcelona. Sovint, aquí, però, trobaven artistes que acabaven sumant-se al seu equip.

Entre els nombrosos noms que Pau Subirós ha rescatat de l’oblit destaca Joan Ximenis, conegut artísticament com a Mitja-Nit. Nascut al Garrigal l’any 1900, Ximenis tenia un do innat pel cant, veu de tenor, segons puntualitzava Teixidor. Amb 11 anys ja s’havia convertit en tota «una atracció» per a les companyies foranes i aquell any la companyia Òpera Infantil el va contractar. En plena gira, a Milà, i seguint el relat de Teixidor, Mitja-Nit s’hauria escapat i hauria tornat sol a Figueres. Allò el va afectar greument la salut i va caure en l’alcoholisme i la petita delinqüència. Va ser realment tot un personatge. Fins i tot, Salvador Dalí el va fer servir com a model d’un quadre avui desaparegut. Per completar la seva vida tràgica, Mitja-Nit va ser el primer mort de forma violenta de la guerra civil a Figueres. «Era un gitano molt conegut a la ciutat», assegura Subirós.

Arribats els anys 50, esclatà el boom de l’espectacle flamenc a l’Alt Empordà i a tota la Costa Brava vinculat estretament al turisme i «prenent unes dimensions molt considerables que va marcar tota aquesta generació de músics». Va ser en aquells temps en què els cafès cantants i les tavernes foren substituïts pels tablaos, absents «de les connotacions negatives» dels anteriors. Un dels primers tablaos de la província es trobava justament a Figueres, al carrer Eres de Vila, impulsat per Joan Minobis l’any 1959. A la imatge de dalt, es pot veure en Ramon Casamiquela, Ramonet, el cirabotes del Cafè Astoria, i la seva dona Dolores actuant a El Patio. «Minobis els presentava com andalusos i cada nit oferien espectacle per als turistes allotjats als hotels de la ciutat». La parella va arribar a actuar al Picasso de Roses. Pel Patio van desfilar altres artistes, com en Negro, un ballador excepcional. El local va tancar el 1961. Com conclou Subirós, aquells locals per a turistes «van permetre la professionalització de tota una generació d’artistes gitanos». Avui queda poc de tot allò, algun pòsit com El Cortijo a Roses i Los Arcos a Empuriabrava, però «els artistes que hi actuen ara són majoritàriament paios».