Empordà

Empordà

ENTREVISTA Carlos Díaz Capmany Militar i historiador

«El bombardeig del 1938 al Parc Bosc de Figueres el tinc al cap, perquè jo era allà»

Militar i historiador, aquest diumenge rep la Medalla de Plata de la ciutat

Carlos Díaz Capmany en el pati d’armes del castell de Sant Ferran. IRENE ROÉ

Nascut a Figueres el 1933, Carlos Díaz Capmany és fill del rosinc Narciso Díaz Romañach i la barcelonina Marcela Capmany Romero. És el gran de quatre germans. Tinent general de l’Exèrcit de Terra, Llicenciat en Dret i autor de nombrosos llibres de contingut històric. Presideix el Consorci del Castell de Sant Ferran des de 1997.

Carlos Díaz Capmany ens rep a casa seva, un habitatge envoltat de records familiars i professionals. Parlem sota un quadre amb fotos de bona part de la seva descendència. Són set fills, quinze nets, quatre besnets i un més en camí. Aquest és el llegat vital que va generar amb la seva enyorada esposa, Maria Vilanova Aupí. Una parella figuerenca sorgida en temps difícils, forjada amb cartes sinceres d’amor i que va saber superar els contratemps de la distància provocada per les diferents destinacions del marit. En poc temps, Díaz Capmany haurà rebut dos homenatges inesperats. Un, fa poc, a l’Hotel Pirineus, envoltat d’amics, companys d’ofici, polítics i representants d’entitats. Aquest diumenge, al Jardí, rep la Medalla de Plata de la ciutat que el va veure néixer.

Permeti’m començar pel final. Aquest reconeixement ha estat aprovat pel ple de l’Ajuntament per unanimitat. S’ho esperava? 

No m’ho esperava, ha estat una sorpresa agradable. Les meves passes a la ciutat, aquests darrers anys, han estat encaminades a posar en relleu el castell de Sant Ferran. És l’encàrrec que em van fer quan em vaig jubilar el 1997. M’he dedicat a la recerca històrica, buscar dades, escriure una mica... Però d’aquí que la ciutat, o una part d’ella, em reconegui amb la Medalla de Plata és un gran honor. No només per a mi, sinó per als meus fills i per als meus pares. 

Què en recorda de la seva infantesa, en aquells convulsos anys trenta?

Diverses coses. Vivíem en el número 22 de la Rambla, la casa dels meus avis paterns. Després de mi va néixer el meu germà Felipe, li dèiem Pin, ens portàvem un any, va morir fa un parell de mesos. Tenim fotografies de quan anàvem amb els pares pels carrers de la ciutat. Em donen records que ara no tinc, però que em puc reconstruir amb aquelles imatges. Vaig viure en primera persona el bombardeig del Parc Bosc de 1938 –vegeu el requadre adjunt–, em va impactar molt. El 1940 van destinar el pare a Guadalajara i vam marxar cap allà, però tota la vida, després de voltar molt, en el meu cap hi ha hagut el sentiment que soc figuerenc. 

La vocació militar la va tenir clara, de ben jove? Veient la seva dedicació a la història i a la recerca, sobretot sobre Sant Ferran, podríem sospitar que tenia altres interessos.

No, no la tenia clara. Tenia altres inquietuds. Curiosament, ni quan el pare hi era, ni després, no havia entrat mai al Castell. No ho vaig fer fins al 1957, quan ja era tinent. Després de Guadalajara vam anar a Madrid i Barcelona. Passàvem tots els estius a Roses, d’on era la branca familiar dels Romañach. Passàvem per Figueres, això sí. He escrit uns records d’infància i joventut per als meus fills i allà explico que vaig fer el Batxillerat amb el pla d’estudis de set anys amb examen d’Estat final. A mi, les assignatures que m’agradaven eren les de lletres i les matemàtiques no gaire. Jo tenia un professor jesuïta molt humanista que em va inculcar l’estima per l’escriptura, la lectura... Tenia clar que havia de decidir entre Dret o Història, finalment vaig anar a l’Acadèmia d’Oficials. El meu pare em va avisar que no seria fàcil.

«Tota la vida, després de voltar molt, en el meu cap hi ha hagut el sentiment que soc figuerenc»

decoration

El seu primer destí, com a tinent, va ser Figueres. Perdoni el joc de paraules, però semblava predestinat a tornar a casa.

Sí! (somriu obertament). En el Castell hi havia el Regiment de Muntanya número 11. Feia tres anys que havia conegut la que seria la meva dona, la Maria Vilanova Aupí, figuerenca com jo. De la Rambla. Ens vam conèixer a Roses. Jo era a Saragossa, a l’Acadèmia, escrivint-nos cartes amb la Maria, dels Vilanova dels mobles. En sortir de l’Acadèmia, ja m’havia fet a la idea d’anar a Ifni, a l’Àfrica, on anaven els primers de la promoció. Però hi havia tres vacants a Figueres i uns companys, en Teodor Bartrolí Puig i un altre de Mallorca, em van fer veure que on podia estar millor que a Figueres, al costat de la Maria.

Li he de demanar. En algun moment de la seva carrera, recordant els consells del seu pare, havia somiat a arribar a ascendir a tinent general, la graduació màxima de l’escalafó militar?

No, no. El primer any que em vaig presentar a l’acadèmia em van suspendre les matemàtiques...

Era previsible!

Sí, però a l’any següent ja vaig ingressar bé.

El seu pare va arribar a la recta final professional com a coronel i es va jubilar com a general de brigada. Van parlar Narciso Díaz Romañach i Carlos Díaz Capmany d’aquesta situació. Fins i tot, vostè va estar per sobre d’ell en l’escalafó.

No, mai. A més a més, quan jo vaig arribar a coronel, ja feia anys que ell era jubilat. El juliol de 1989, quan era el cap de la base de Sant Climent, em van ascendir a general. Van venir els comandaments de l’Exèrcit de Terra a Catalunya per posar-me la faixa, però quan van saber que el meu pare estava entre el públic, el van convidar que fos ell qui ho fes, encara que ja estava jubilat. Un moment de gran emoció personal, per a tots dos.

Quins valors li havia transmès el pare?

Em va dir que m’havia d’esforçar, treballar i no adormir-me en els llorers. I que no perdés mai l’ocasió de perfeccionar-me. Però mai em va parlar, ni d’ell ni de mi, de la idea d’arribar a general. Només d’estar satisfet amb la feina feta. 

«Tenia clar que havia de decidir entre Dret o Història, finalment vaig anar a l’Acadèmia d’Oficials»

decoration

Vostè ha viscut i ha participat en tota la gran transformació de l’Exèrcit espanyol, des del franquisme, la Transició, el cop del 23-F i el pas definitiu a la professionalització total.

He estat dedicat sempre al treball i fer-lo de la millor manera possible. L’Exèrcit que teníem abans era de posar molta voluntat, amb pocs mitjans, convençuts que si funcionava bé, el país funcionava bé, d’alguna manera. No allò dels «Salvadors de la Pàtria», mai se m’ha ocorregut això. Som una peça més de l’Estat. Si miro enrere, quan vaig començar com a tinent, al Castell, formava soldats i, de maniobres, poques, perquè no hi havia diners. Els soldats anaven amb espardenyes, no arribava per a més. Hi ha gent que van ser reclutes amb mi i amb els quals encara ens saludem i parlem. En aquells temps hi havia poques titulacions i molt analfabetisme. Aquí hi havia soldats de tot l’Estat i, aleshores, ni somiar de poder marxar els caps de setmana cap a casa, com si van poder fer després els reclutes del CIR 9 de Sant Climent. 

Després de passar per l’escola d’Estat Major, va estudiar Dret i va coincidir amb el pare.

Al cap de poc d’acabar, va arribar l’ascens a capità. A mi em sobraven hores a la tarda i va ser quan em vaig matricular per lliure a Dret. Era a Girona, ja com a oficial d’Estat Major. Aleshores em van destinar a la Capitania General de Barcelona, a les ordres del meu pare, que era tinent coronel i estava al càrrec d’una de les seccions d’Estat Major...

Vides paral·leles.

Ell va passar després a ser coronel i segon cap d’Estat Major i, en acabat, cap del campament de Castillejos, on hi havia la milícia universitària. I molts anys després jo vaig tenir la satisfacció de passar a ocupar el seu despatx i el seu lloc a Capitania. 

El tinent general en el saló de casa seva, envoltat de llibres i records familiars. SANTI COLL

Abans preguntava pel salt de l’Exèrcit de mili obligatòria a la professionalització.

Va ser un canvi molt important, quasi no el vaig viure des de dins, per edat, però sí que havia participat en els treballs anteriors per arribar-hi, ja que van durar diversos anys i no van ser fàcils. Els meus cinc darrers anys van estar molt dedicats al tema del personal i vam treballar molt amb el Ministeri per avançar en diversos aspectes. El problema principal d’aquell moment és que ho comandava el Ministeri de Defensa i cada exèrcit tenia un cap de personal: una de l’Aire, una de la Marina i el de Terra, que era jo. Es pretenia que hi hagués normes generals per a tothom i això va fer que calguessin moltes reunions. No és el mateix un soldat d’Infanteria que forma part d’un escamot o d’una esquadra i es mou en seccions de trenta efectius, que un de l’Armada, on cada mariner té una responsabilitat concreta en un vaixell. Va caldre afinar-ho molt. I encara no està tot solucionat, com ara què passa amb un soldat professional quan arriba a quaranta-cinc anys.

El fet de ser català i militar, quina repercussió ha tingut en la seva vida personal i professional?

En els cursos d’Estat Major era conegut com «el català». Hi havia un company que dibuixava molt bé i va fer un retrat de la promoció. A mi em va dibuixar amb barretina... Sabien que era català i que vivia a Catalunya; però això mai va influir a la meva professió. Quan vaig estar destinat a Barcelona, coneixia bé el teixit social de la zona, i això era un valor positiu. 

«Posats a demanar, estaria bé que totes tres institucions del Consorci ampliessin la seva aportació»

decoration

Quan s’enamora del castell de Sant Ferran?

A partir de 1957, quan vaig estar-hi destinat. El començava a descobrir a poc a poc. Ningú el valorava, ni de dins, ni de fora del Castell. Era una caserna, mig derruïda. Molt abandonada. Durant anys, ningú pensava que era un monument. Jo m’hi anava familiaritzant i em començaven a fascinar algunes coses, com ara què era un baluard, com eren les casamates, entrar de nit als dormitoris de la tropa i comprovar aquell ambient que ofegava. Em preocupava la vida del soldat, que la instrucció anés bé. El meu hobby era muntar a cavall, la qual cosa em va permetre anar descobrint la fortalesa i el seu entorn. Després, a Madrid, quan cursava Estat major, els caps de setmana no podia venir a casa i vaig aprofitar per anar sovint al Servicio Histórico Militar a buscar coses del castell. Allà vaig desenterrar plànols i documents que ara tots coneixem. Un cop a Girona, després de la formació del CIR 9, ja vaig començar a aprofundir en la recerca sobre Sant Ferran.

Díaz Capmany en un dels jardins del Castell de Sant Ferran amb el periodista Santi Coll Irené Roé

Això li va permetre escriure el llibre de referència sobre la fortalesa, dels molts que li ha dedicat a posteriori?

Quan de veritat vaig fer l’esforç total de recerca, va ser a principi dels vuitanta, abans del cop de Tejero. Algú de la Generalitat va pensar que es podria aprofitar el Castell per a posar-hi l’Escola de Policia de Catalunya. El conseller adjunt a la Presidència, Miquel Coll i Alentorn, va demanar al capità general poder visitar la fortalesa i aquest em va encarregar que l’ensenyés jo. Vam mantenir una reunió i, estan asseguts a la taula, el senyor Coll i Alentorn em diu: «Vostè hauria d’escriure un llibre sobre el Castell». El dia de Nadal, el president de la Generalitat organitzava un sopar al saló Sant Jordi i, l’endemà, el capità general em va trucar per dir-me que el conseller havia tornat a dir que s’havia de publicar el llibre. Volien que estigués a punt per a abans de Reis… Mesos després s’havia de celebrar el Dia de les Forces Armades, però es va ajornar pel tema del cop d’estat. Vaig demanar que es fes en català i en castellà, per a garantir-ne una bona divulgació. 

Què és per a vostè el Castell?

Per a mi és el cant del cigne. La darrera manifestació gloriosa de la ciència aplicada als edificis dedicats a la defensa a l’edat moderna. És l’última construcció que es fa amb la mentalitat que en el seu interior hi hagi una ciutat per a allotjar a tot el personal encarregat de la defensa de la línia fronterera i de la via que condueix cap a Barcelona. Era un punt ben pensat, estratègicament parlant. Ocupava un buit que hi havia en aquell moment, en el segle XVIII. Va ser una gran obra pensada per enginyers formats a l’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona, sobre la qual també he escrit molt, després de la guerra de Successió. En el Castell hi ha una essència, un fons que, quan l’expliques, deixes la gent bocabadada.  

Vostè presideix el Consorci on hi són representats el Ministeri de Defensa, l’Ajuntament de Figueres i la Generalitat. Vint-i-cinc anys després de la seva creació, quin balanç fa de la feina feta?

Positiu, positiu. En dos sentits. Primer, el Castell comença a ser conegut a molts indrets, en el país i a l’estranger, també a la Universitat. Ja s’han fet quatre congressos sobre la història de la fortificació. Segon, socialment també hi ha coneixença i demanda. Les visites guiades que gestiona Fortaleses Catalanes tenen ganxo, s’explica bé. No tenim números com els del Dalí, però avancem. El mateix Castell està evolucionant molt. El Ministeri de Cultura ha invertit aquests darrers anys quasi sis milions d’euros i tenim a punt l’inici d’uns nous treballs. I, amb les nostres poques possibilitats i disponibilitat de personal, procurem que tot estigui net i endreçat.

«El primer que hauria de fer l’Ajuntament, si vol gestionar-lo, és decidir-se a fer-ho»

decoration

Creu que la situació milloraria amb una implicació més gran de l’Ajuntament de Figueres i la Generalitat de Catalunya en aquest impuls?

El Ministeri de Defensa hi té destinades quatre persones de manera permanent. Per les despeses del Consorci, l’Ajuntament aporta dotze mil euros, l’Estat deu mil i la Generalitat onze mil. Defensa paga la vigilància, els serveis de telèfon i electricitat. L’Ajuntament es fa càrrec de l’aigua i la recollida d’escombraries. L’Ajuntament i Defensa també paguen, de tant en tant, alguns petits projectes. Posats a demanar, estaria bé que totes tres institucions ampliessin la seva aportació. Totes a la vegada, això sí. També ens ajuda una mica la part dels petits dels ingressos de les visites guiades.

Veu possibilitats que en un futur a curt o mitjà termini, la fortalesa sigui gestionada per la ciutat?

Monument ciutadà ja ho és, però allò primer que hauria de fer l’Ajuntament, si vol gestionar-lo, és decidir-se a fer-ho. Si el comparem amb Roses, l’Ajuntament en el seu moment va adquirir la Ciutadella a un empresari que volia construir-hi. Ja sabem que és un monument més petit, però està gestionant prou bé tot el recinte, fent una bona promoció i, com que és ajuntament, pot demanar subvencions i rebre ajuts de les administracions per fer-hi coses. Això mateix ho podria fer l’Ajuntament de Figueres, però primer de tot caldria que tingués voluntat de fer-se’n càrrec, amb la idea que no empitjori. I, en segon lloc, hauria d’arribar a un acord amb l’Estat per aconseguir-ho i que aquest volgués prescindir-ne.

Encara és un espai militar, quan hi ha activitats com ara les del Dia les Forces Armades, es genera polèmica.

Perquè en el conveni a tres bandes es va convenir així. Quan el Ministeri, la Generalitat i l’Ajuntament es van posar d’acord per a potenciar el valor cultural de la fortalesa, en aquell conveni, que era el pare del Consorci, quedava clar que Defensa no renunciava als drets que té. I que, si en algun moment, necessitava utilitzar-la per alguna cosa, pot fer-ho. És com quan l’Ajuntament demana celebrar-hi el Saló dels Oficis, si es pot, es fa.

Els records de la guerra

Carlos Díaz Capmany guarda diversos records de la seva infantesa, entre ells el del tràgic atac que va patir la ciutat de Figueres amb el bombardeig sobre el Parc Bosc, en plena guerra civil, i que va causar moltes víctimes.

«Tinc aquell fet molt posat al cap, perquè jo estava allà. Jo tenia cinc anys. El meu pare estava destinat al Castell, havia passat un any a la presó arran de l’aixecament del juliol de 1936. Va estar empresonat fins després del Nadal de 1937. Començàvem a sortir a passejar amb els dos germans i aquell diumenge érem al Parc Bosc. El meu pare es va tirar sobre nostre sota d’una tanca vegetal d’aquestes que marquen els camins per protegir-nos d’una possible metralla. Això ens va impactar fins al final de la guerra».

«Després –continua relatant–, el meu pare va travessar la frontera per anar a la zona Nacional des d’Hendaia, abans va ser detingut a Ceret i portat a Perpinyà. Mossèn Albert el va ajudar per tenir papers i poder fer el trasllat. A Figueres, a la meva mare li van començar a buscar les pessigolles per ser la dona d’un militar. Vam haver de marxar, primer a Terrades i, després, a Cabanelles. A Terrades, corríem pels boscos amb altres nens del poble, però vam haver de marxar de nou perquè buscaven la meva mare. Ens vam estar la resta de la guerra en una masia de Cabanelles, propietat de la meva padrina Rosa, de la branca Capmany».

Compartir l'article

stats