El Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala va rebre, fa uns anys, la donació de dues barques. En treure-les de l’aigua, per preservar-les en un magatzem, es van començar a fer malbé ràpidament. Aprofitant unes subvencions europees i la proximitat de les Drassanes Sala de l’Escala, les més antigues en actiu a Europa, es va engegar, fa quatre anys, el primer taller de restauració d’embarcacions tradicionals conduït pel mestre d’aixa, Xeve Feliu. Aquest dissabte passat, impulsat pel mateix centre museístic i l’Ajuntament de l’Escala, es va cloure la tercera edició del curs on han participat cinc persones, totes amb la voluntat de conèixer nocions de l’ofici per autoaplicar-les a les seves pròpies embarcacions de fusta, una d’elles datada de l’any 1894.
Aquest és el primer any que el taller, fet en un espai a cobert del port de la Clota cedit per la Confraria de Pescadors, ha tingut un límit de participants –han vingut d’arreu i tenen oficis variats– cosa que ha permès fer més àgils les sessions. Xeve Feliu ho ha agraït. Malgrat ser conscient que «mai pots donar tot el contingut de l’ofici en cinc classes, en ser menys, pots treballar millor». Al llarg dels cinc dissabtes que ha durat el taller, els aprenents han anat seguint amb entusiasme i pas a pas el procés de restauració: des de decapar per treure la capa de pintura i veure l’estat dels claus i les costelles; reclavar les taules –totes duen claus de ferro galvanitzats que es van rovellant, es desfan i s’obren les taules– fins a calafatar amb estopa, empernar la quilla o aprendre a fer un pern i la cabota a mà, entre moltes altres tasques. També s’han familiaritzat, per descomptat, amb el vocabulari marítim que, com reconeix Feliu, «és dels més rics que hi ha».
Per posar en pràctica els coneixements transmesos pel mestre d’aixa, els participants han disposat de les dues embarcacions donades al Museu de l’Anxova. Ambdues es troben en diferents fases de la seva restauració. L’objectiu final del taller, explica la tècnica del museu i de l’arxiu municipal, Mariona Font, no és, d’entrada, concloure la restauració, però sí que es busca que aquestes acabin, un dia, formant part de la Festa de la Sal, que es fa cada any, i que puguin ser utilitzades per altres activitats que vulgui engegar el centre. «La voluntat del museu és restaurar patrimoni marítim i vincular-lo a l’Escala», comenta, quelcom que reafirma el regidor de Patrimoni, Martí Guinart. En el rerefons, també, reactivar l’ofici. Jaume Badias, assessor de patrimoni del museu escalenc, afirma que a altres punts de l’Estat, com el País Basc, «aquesta indústria està tornant a funcionar amb força» perquè se li dona un gran valor a les embarcacions tradicionals.
Fonts del centre museístic, però, adverteixen de les dificultats administratives que tenen per acceptar i legalitzar noves barques que podrien nodrir nous tallers de restauració. A l’espera, per exemple, hi ha una teranyina del port d’Arenys. Al museu se li exigeix, fins i tot, la mateixa burocràcia i permisos que una barca en actiu quan, possiblement, només s’utilitzi un cop l’any. Això, ara, quan «cada vegada se’n destrueixen més, de barques», adverteix Font, que és del parer que «recuperar no només serveix per reivindicar les arrels sinó també un ofici sostenible». Per al mestre d’aixa tot és qüestió de «sensibilitat, política i inversió». «Per mantenir una flota d’embarcacions hi ha d’haver implicació de les administracions i ports de la Generalitat, que també ha de donar facilitats pels amarratges d’aquestes embarcacions perquè han d’estar a l’aigua. Cal algú que se’n responsabilitzi i en faci el manteniment», remata Feliu.
Queden pocs mestres d’aixa a Catalunya i cadascun té la seva pròpia firma, la seva manera de treballar. Xeve Feliu va aprendre les tècniques del seu pare, Salvador Feliu Sala, i, per descomptat, treballant. El nom de l’ofici remet a l’eina que usaven antigament aquests artesans, anterior a les màquines elèctriques. Amb l’aixa, «un tràmec, però esmolat», s’anava buidant la fusta i donant la forma a mà. «Tot es feia a cops d’aixa», diu Feliu. Lluny queda això ara malgrat que reconeix que hi ha parts de l’ofici que encara es fan manualment. «Abans anaven molt a bosc, triaven la fusta, la marcaven amb brotxa en guix, la serraven –fins i tot, tenien en compte les llunes–, enllistonaven i la deixaven assecar mínim un any, a l’ombra. Ara tenim fusta al magatzem i, si ens agrada la que tenim, l’agafem i, si no, la laminem, si necessitem més corba serrem amb tires primes, les vinclem amb cola d’epoxi i les deixem assecar», detalla.
Més durabilitat, més sostenible
El sistema de construcció tradicional se sustenta en tres punts: quilla, costelles i taules. Als anys 80, s’introdueix la fibra en el procés per abaratir costos. «És com fer piscines, tens un motlle i vas posant fibra i resina», diu Feliu. Per a ell això «no és una millora», ja que s’ha trobat velers fets als anys 80 amb aquest sistema que no es poden recuperar, a diferència de les embarcacions de fusta. Aquestes «poden tenir dos-cents anys i seguir-se mantenint bé». El seu pare, el 1984, va estar a punt de fer el canvi. Fins i tot, va pensar a tancar perquè no hi havia encàrrecs ni es venien les barques acabades. De fet, la darrera barca de fusta construïda per les Drassanes Sala va ser l’any 1983. Ara, Xeve Feliu es dedica bàsicament a la restauració i reconstrucció. «Una barca mai és una inversió, és per gaudir-la», conclou.
