«Res millorarà fins que no puguem fer prevaldre la raó per sobre de l'emoció»

On som ara? Hem d'esperar-ne res d'aquesta etapa de diàleg que tot just ha començat?

Estem en una situació encara massa emocional. Inevitablement, estem patint les conseqüències d'unes decisions polítiques que han estat traumàtiques, amb uns costos individuals i socials molt grans. No sortirem d'aquest moment tan inflamat fins que no quedi ni un sol polític dins de la presó ni fora de l'Estat. Res millorarà fins que no puguem fer prevaldre la raó per sobre de l'emoció.

Vostè va dimitir el 26 d'octubre de 2017 i, des d'aleshores porta penjat el cartell de traïdor, per a uns, i covard, per a uns altres. Amb els dos llibres publicats sobre el procés i el seu desenllaç conegut, creu que haurà guanyat comprensió?

Crec que el pas del temps ens ha anat ressituant a tots. Els testimonis, com és el cas dels consellers Mundó i Forn o els presidents Mas i Puigdemont, ho han escrit en els seus llibres... són moltes les persones que també han anat refermant la meva interpretació dels fets d'octubre de 2017.

Parlem de Vèncer i convèncer. En un moment determinat diu que hi ha hagut una clara absència de sentit d'Estat d'uns i altres. Extremismes sense autocrítica.

Sense cap mena de dubte ha faltat aquest sentit d'Estat. En una societat tan avançada i tan civilitzada com la nostra, ningú comprèn el xoc que es va produir com una cosa lògica. El professor i exconseller Andreu Mas-Colell diu que, si hagués estat en el meu lloc, s'hauria comportat de la mateixa manera que ho vaig fer jo i que hauria aguantat també fins al darrer minut, perquè era inimaginable que els dos governs deixessin col·lidir les dues institucions.

Creu que les seves declaracions durant el judici per l'1-0 van fer variar l'opinió que tenien de vostè alguns dels seus companys polítics i líders socials que també eren asseguts a la sala?

Hi ha dos fets constatats durant el judici davant del Tribunal Suprem. Un d'ells és que la nostra relació inflexiona a partir de la meva declaració. Abans d'aquell moment, alguns d'ells temien que la meva declaració, per a defensar-me, fos incriminatori i els generés algun problema. I va ser tot el contrari, la meva declaració va ser exculpatòria cap a ells i cap a mi mateix. De fet, si llegim la sentència, el Tribunal es va fer seva la meva interpretació dels fets i això els ha estalviat el delicte de rebel·lió i el reconeixement només del tipus de sedició, que pot semblar just o injust, però que en tot cas queda clar que la tesi que ha acabat prevalent en la veritat judicial és la que el Govern català intentava tensar la corda sense que s'arribés a trencar... i se'ns va escapar de les mans.

En el seu al·legat final, va demanar al Tribunal que amb la seva sentència formés part de la solució i no de l'agreujament del problema. No el van escoltar.

No, perquè, en la meva opinió, la sentència és injusta per desproporcionada. La sentència, com es va veure el mes d'octubre passat, ha agreujat la situació, la tensió, no l'ha alleugerida.

La retirada de càrrecs per part de l'acusació popular de Vox va ser un regal enverinat?

No, la veritat és que no. Ningú m'ha ajustat comptes per això, encara que en Carles Mundó em va pronosticar que sí que passaria. I que consti que no ho havíem demanat.

Quantes esquenes de presumptes amics, en el sentit metafòric, ha vist des d'aleshores?

Aquesta és una de les factures que es paguen en el costat emocional. Descobreixes que, en la vida, és més important envoltar-te de bones persones que no pas d'amics i familiars. Acabes tenint la sensació que alguns d'aquests només estan a prop teu mentre en poden viure o en poden treure alguna cosa útil. En canvi, una bona persona, encara que no comparteixi les teves opinions, si creu que una cosa és injusta, et fa costat. A mi m'ha passat amb el tema de Sixena. Hi ha gent amb la qual no tenia cap relació i que, en canvi, m'ha dit: «Això és tan injust que t'he de fer costat».

En aquest cas que esmenta, costa d'entendre que un càrrec electe, en exercici de les seves funcions i obligacions com a membre d'un govern, hagi d'avalar amb el seu patrimoni una fiança judicial.

És una situació molt trista que espero que el Govern acabi solucionant. No per mi, sinó per l'efecte dissuasiu que pot tenir davant de qualsevol ciutadà que vulgui dedicar-se a la política o per a directius o polítics que estiguin en actiu ara mateix. Ningú es voldrà mullar i prendre decisions delicades si veu que es juga el patrimoni com ens ha passat.

Se n'ha penedit mai d'haver deixat l'alcaldia de Figueres?

Penedit no, però se'm va fer curt. Vaig tenir la sensació de projecte inacabat. Sempre deia que volia cobrir com a molt una dècada o vuit anys. Ser alcalde és el càrrec que m'ha fet més feliç en la meva vida i crec, honestament, que em van estimar molt a Figueres i que vaig correspondre amb esforç, feina i resultats.

L'exrector Taberner no deu estar massa content pel paràgraf que li dedica.

És la part del llibre on parlo de la febrada independentista. I, de fet, no m'interessa tant mossèn Taberner com sí les beates que l'escolten. De Taberners n'hi havia molts, a Catalunya. Va passar que, en circumstàncies normals, no tindria predicament però, aleshores, en aquells moments excepcionals, a la parròquia hi tenia molta gent que era còmplice d'aquell enfocament impropi dels seus valors idiosincràtics.

Interpretant passatges del seu llibre, entenc que considera el moviment independentista com un ànec fort però que sobreviu amb el cap tallat des de l'1-O.

El moviment independentista ha vingut per quedar-se. Si alguna cosa el caracteritza, és la seva persistència en el temps. Què han de saber fer? Aprendre les lliçons de la legislatura de 2017, que la via unilateral no porta enlloc i que si volen persistir en el seu ideari, legítim i noble, han d'explorar camins com l'escocès o el quebequès.

Va retrobar-se amb Puigdemont a Waterloo el novembre passat. Què es van dir?

Ens hem vist dues vegades, sí. Em va passar allò que sol passar en algun retrobament amb algun amic o parents que aprecies amb qui no t'has vist en anys i que, en canvi, quan ets davant sembla que va ser fa dos dies. De seguida la complicitat es va reprendre. Ens vam emocionar tots dos, després de dos anys de no veure'ns. Havíem fet moltes coses junts. Constatant, això sí, que tenim una discrepància política de fons important. Però l'empatia que sento per ell, pel seu dolor, fins i tot l'admiració que tinc per la dignitat amb la qual intenta portar el càrrec, és molt més gran que aquesta discrepància.