Els agents Marc Cuberes i Isaac Ortiz no volen imaginar-se què hauria passat si no haguessin estat a temps de frustrar el suïcidi d'un adolescent, a qui van trobar preparat per saltar des d'un pont, a Borrassà, sobre l'autopista AP-7. Fa només uns dies que va succeir aquest cas i, per raons òbvies de respecte a la intimitat, evitarem revelar cap dada que pugui identificar el jove.
Cuberes i Ortiz havien iniciat el torn a les dues del migdia, a l'Àrea Regional de Trànsit del Sector de Borrassà, van pujar a la furgoneta i es van dirigir a l'AP-7 per l'entrada 4. Anaven a fer el servei de tarda a la Jonquera. No havien acabat de posar el comptaquilòmetres a 100 que van veure una persona en un dels ponts de l'autopista. «Jo conduïa, m'acabava d'incorporar i, tot just en ficar-me al carril dret, pam, veiem que el nano està repenjat a la barana, amb intencions de llançar-se», explica Isaac Ortiz.
L'agent de Trànsit va aturar el vehicle de cop, al mig de dos dels tres carrils, calculant l'alçada a la qual es trobava el noi i, mentre ell s'ocupava de dirigir la circulació, Marc Cuberes va córrer cap a un talús, al lateral de l'autopista, que li permetria accedir al pont on es trobava l'adolescent. «Vaig pujar de pressa, cridant: "Espera, espera, no saltis! Tranquil, no saltis!". Vaig sortejar una tanca mentre anava cridant tot això i cada cop estava més a prop seu. Em feia por apropar-me massa a ell per si, en veure'm, instintivament decidia saltar», relata Marc Cuberes.
A la banda de fora de la barana
A la banda de fora de la barana
De fet, el noi tenia el cos a la banda de fora de la barana, agafat amb les mans als barrots i amb els peus en un marge molt estret, a punt de caure. Ortiz el veia des de baix, pendent de si es llançava. «Si hagués fet realitat les seves intencions, les conseqüències haurien estat fatals no només per a ell sinó pel possible accident de trànsit múltiple que s'hauria produït», assenyala el mosso Isaac Ortiz.
Els crits de Marc Cubero no van alertar, en un primer moment, el jove, que estava tancat en si mateix i amb la mirada perduda sobre l'AP-7. «Sincerament, dubto que en aquell moment es plantegés que nosaltres érem policies», diu Marc Cubero, el qual continua la narració dels fets: «No deixava de parlar-li i d'intentar cridar la seva atenció, perquè em pogués mirar. Una vegada vaig aconseguir arribar a prop seu, li vaig dir: "Mira, som policies, estigues tranquil, només et volem ajudar. No et passarà res, confia en nosaltres". Vaig intentar que no pensés que l'havíem enxampat fent alguna cosa malament». Mentre passava tot això, el policia agafava la ràdio per demanar reforços.
L'agent es va adonar que el noi estava tremolant quan el va mirar per primer cop. «Per sort, vaig aconseguir que es comuniqués amb mi, i la seva reacció va ser: "Ningú no m'estima, ni la meva família, ni els meus amics, ningú"». En aquell moment, Marc Cubero va anar amb molt de tacte, sense deixar de parlar-li i de preguntar-li coses: d'on ets? com es diu la teva mare?. «Jo patia per si es podia sentir pressionat, perquè un pas en fals hauria estat nefast», anota.
El primer reforç a arribar va ser el caporal Òscar Jiménez, que es va unir de seguida a Marc Cuberes en les tasques de dissuadir el jove de saltar. «Ell seguia a l'altra banda de la barana, però de mica en mica vèiem que s'anava calmant. Va arribar un moment en què vaig estar tan a prop seu que si hagués saltat l'hauria pogut agafar», explica l'agent, que també recorda com el seu company caporal i ell van provar de convèncer-lo de passar a l'altre cantó de la barana: «Al principi s'hi va mostrar contrari. La seva gran obsessió era preguntar-nos si el portaríem a la comissaria, i nosaltres li dèiem que no».
Un cas d'autòlisi
Un cas d'autòlisi
Tal com exposa Cuberes, aquell noi no estava cometent cap delicte, es tractava d'un cas d'autòlisi (conducta suïcida) i corresponia activar un protocol mèdic.
Finalment, els dos policies van aconseguir que l'adolescent accedís a passar a l'altre cantó de la barana i el van ajudar a seure a terra. «Quan el vam treure del perill, tenia unes ganes enormes d'abraçar-lo, el veia molt vulnerable, derrotat». Un cop aquí, van reprendre la conversa i el jove els va confessar que el seu pare el maltractava tant físicament com psicològicament, no només a ell sinó també a la seva mare; que els tenia amenaçats i que sentia que no podia més. De fet, va ser aquest rerefons de violència de gènere la raó per la qual el noi va caminar al llarg de quilòmetres, desesperat, fins arribar al pont de l'autopista. «Jo li deia que era molt jove i que tenia tota la vida per endavant, que s'havia d'enamorar i que li havien de trencar el cor, que li havien de passar mil coses. La vida és això, que t'estimin i que no t'estimin. La vida és aixecar-te cada matí. Tinc clar que vaig fer més de psicòleg que de policia», somriu Marc Cuberes.
Isaac Ortiz, en veure que la situació al pont s'havia controlat, va aparcar la furgoneta en un lateral i va afegir-se als seus companys, per interessar-se per l'estat de l'adolescent. «Sort que vam tenir un bon desenllaç, perquè les repercussions en un cas com aquest són imprevisibles. No sabem què hauria passat si s'hagués llançat, però el desencadenant no augurava res bo. En trànsit obert, com passa aquí a l'AP-7, el conductor té un temps de visualització, de reacció al fet que observa i un temps de frenada. I cal tenir en compte que els camions que passen per aquí pesen 42.000 quilos», analitza.
{C}
En arribar l'ambulància del SEM, el jove va ser traslladat a l'hospital de Figueres. El seguien, tot darrere, els agents de Trànsit, que, al centre hospitalari, van coincidir amb la mare i amb els avis del noi, i, parlant amb ells, els van corroborar la situació de violència de gènere.
