Luis Muro assegura que mai el van avisar del perill que amagaven les peces dels trens de la línia vermella del metro de Barcelona que tornejava, trepava i manipulava. Va estar destinat al taller de la Sagrera entre el 2004 i el 2008, una dècada abans que, el 2018, Transports Metropolitans de Barcelona(TMB) admetés que 94 vagons de la L1 i la L3 conservaven components que contenien amiant. «Quan vaig estar allà, no vam rebre cap advertència ni equips de protecció», testifica. 

La substància es prohibeix comercialitzar a Espanya des del 2002 i, quan es desgasta i desprèn partícules, indueix malalties respiratòries que sorgeixen al cap de dècades, inclosos càncers incurables. Muro és un dels integrants de TMB que planegen ara demandar l’empresa pública perquè els prejubilin per haver estat en contacte amb el també anomenat asbest, sense ser conscients del risc que comportava, i mostrar indicis d’afeccions o deformitats que associen al mineral.

«Vam estar menjant brutícia durant anys –protesta l’operari–. Sortíem negres de sota dels trens. Els netejàvem a mà i trèiem les fibres d’amiant acumulades durant anys».

Igual que Muro, per la nau de material mòbil de la Sagrera va passar un bon número dels 28 empleats en actiu que TMB va apreciar que han desenvolupat alteracions a la pleura, la membrana que envolta el pulmó i és sensible a una potencial exposició al contaminant. També va informar d’un treballador que va ser tractat d’un carcinoma broncopulmonar. TMB els va detectar tots entre el 2018 i el 2019, quan va començar una campanya de revisions mèdiques d’una dimensió inèdita. Sempre puntualitza que els trastorns es podrien haver covat per altres causes que no fossin l’amiant. 

Cap cas des del 2019

Després de la primera remesa, el número de diagnosticats dins de la plantilla del metro no augmenta des de fa quatre anys. L’empresa justifica que no han aflorat més símptomes adversos en les proves. L’absència de més casos dels poguessin derivar-se responsabilitats per a TMB desperta escepticisme en l’associació d’afectats per l’amiant al metro (ATEA-AMB). 

«Hi pot haver una vintena de persones que van estar exposades i que presenten incapacitat pulmonar, nòduls, calcificació... Però l’empresa no els relaciona amb l’amiant», afirma l’entitat. La companyia nega que els seus serveis mèdics evitin posar per escrit diagnòstics que puguin donar peu a compensacions.  

Un electricista que va polir i va toquejar peces amb amiant de combois de l’L3 durant 12 anys explica que una clínica privada li va reconèixer una disminució respiratòria que «podria ser un principi d’asbestosi», afirma. «També em van trobar una taca al pulmó. Si creix un mil·límetre, hauran d’operar-me. L’empresa diu que la insuficiència és lleu moderada i que pot deure’s a l’edat, el tabac, viure a la ciutat... Ho minimitza», retreu. Com altres assalariats, prefereix parlar sota anonimat.  

TMB replica que ha incorporat 898 treballadors a un programa de vigilància de salut i que els TAC a què ha sotmès els que van poder aspirar l’amiant són d’alta resolució, «els més avançats que existeixen», remarca. Afegeix que ha retirat i confinat el 82% de l’amiant a les instal·lacions per defensar que està compromès a erradicar-lo. 

Vuit de ressituats  

Treballadors del suburbà estan recopilant historials clínics i informes de vida laboral per preparar demandes. Discrepen de la manera en què la companyia aplica el pacte que va segellar amb els sindicats el 2021. El compromís marca que el personal amb manifestacions associades a l’amiant sigui ressituat en tasques exemptes d’asbest i que, als 58 anys, passi a un règim d’absència retribuïda fins a la jubilació definitiva. 

L’associació d’afectats indica que vuit dels 28 identificats amb lesions pleurals no incapacitants han sigut recol·locats i que es denega el retir anticipat als altres. TMB esgrimeix que «es van ressituar tots excepte aquells que ja es trobaven en un lloc on no hi ha cap tipus de contacte possible amb amiant». L’empresa assenyala que la reducció de jornada als 58 anys «va vinculada» a aconseguir abans el trasllat de lloc. «És tal com es va acordar amb els representants dels treballadors», apel·la. 

Els afectats rebutgen que la baixa retribuïda se supediti a una reubicació prèvia. «No se’m va oferir ni la vaig demanar, tot i que continuo baixant a les estacions i trobo cartells d’avís de presència d’amiant», confessa un extècnic de manteniment de senyals. Confiava que, en el seu cas, no trobaria objecció a la prejubilació: va reparar peces fabricades amb l’element insalubre durant sis anys, sense saber-ho, i se li va trobar un engruiximent pleural en les revisions de TMB. A més, va compartir torn amb un company ja mort, el primer al qual una sentència va declarar víctima mortal de l’amiant al suburbà. «Vaig pensar que el retir seria automàtic, però l’empresa no dona facilitats ni s’ha mogut», recrimina.  

«L’acord és molt clar i no és només per a persones amb càncers o asbestosi, sinó també amb alteracions pleurals benignes, la primer senyal d’haver-se exposat a l’amiant», al·lega Àlex Tisminetzky, advocat del Col·lectiu Ronda, que assessora treballadors del metro. Addueix que, fins i tot sense ser cròniques, el personal amb afectacions incipients o no incapacitants tenen dret, «si no a l’adequació de lloc, com a mínim a la jubilació als 58». 

Muro no figura a la llista dels 28 diagnosticats. Sí que hi apareix el que el va substituir al taller. «Fèiem tasques molt similars», afirma. Entre els informes mèdics que mostra, hi consta un de l’Hospital Sant Joan de Déu que precisa que se li va detectar un «engruiximent pleural segmental mínim» el 2019. En canvi, l’alteració presumptament causada per l’amiant no s’esmenta en els resultats dels controls de TMB. De baixa temporal, Muro pensa que la discrepància entre els dictàmens l’ha perjudicat. «En cas de posar-hi engruiximent, podria haver marxat amb 58 anys. I ja en tinc 59», lamenta.