Dormir al ras

"D’entrada no es pot obligar ningú a acceptar un ajut que no desitja, i ja sabem que molts dels afectats, s’han acostumat de tal manera a la seva vida de rodamon, que rebutgen anar a centres d’assistència social"

M’he quedat molt preocupat en saber que els Serveis Socials de l’Ajuntament de Figueres són capaços de trobar en un recompte nocturn aleatori del mes de març la barbaritat de cinquanta-set persones dormint al carrer a la ciutat. Perquè malgrat ser coneixedor que hi ha persones que ho passen malament, i inclús veure algunes d’elles amb les seves precàries pertinences pels voltants de la Immaculada en una ciutat que cada vegada se’m fa més aliena, la realitat és que no em feia a la idea de l’abast de la tragèdia.

Es diu també que segons fonts municipals el recompte servirà per analitzar el progrés de la dada en el temps. Progrés que no cal ser gaire eixerit per preveure que seguirà in crescendo durant els pròxims anys, ja que és una evidència que les desigualtats socials entre classes seran cada vegada més acusades. Fins a tal punt que ara ja no sorprèn ningú que les persones, sigui per mala sort, malalties, o avatars de la vida, surtin del sistema i quedin abandonades al seu destí en les cunetes de l’existència.

Davant la insuportable desgràcia de viure amb les estrelles com a sostre, o, en el millor dels casos, en un caixer automàtic, un porxo o una furgoneta, es fa molt difícil que els recursos socials es puguin fer càrrec de la situació. D’entrada no es pot obligar ningú a acceptar un ajut que no desitja, i ja sabem que molts dels afectats, s’han acostumat de tal manera a la seva vida de rodamon, que rebutgen anar a centres d’assistència social.

De manera que d’existir, i més enllà de possibles actuacions d’emergència o pal·liatives, la solució molt possiblement implica un replantejament dels ajuts, per invertir en una base, sigui educativa, cultural i social que permeti a aquestes persones gaudir d’oportunitats per no caure en la indigència o d’ajudar-los en el precís instant en què les seves vides comencen a fer fallida.

Aquest és, segons el meu entendre, l’autèntic sentit de la solidaritat i el que jo desitjaria que es fes amb els meus impostos: ajudar en tràngols puntuals a aquells que ho necessiten sense oblidar l’assistència contínua als més desfavorits per causes de força major (malalties, incapacitats...). Precisament tot el contrari del que s’està fent, que és concedir diners de manera indiscriminada a persones que podent treballar no volen i que en lloc de ser solidaris amb la resta aposten per aprofitar-se del sistema.