La maçanetenca Maria de les Salines Carbó, guardonada amb el Premi Extraordinari de Doctorat

Amb el seu treball, ha demostrat, amb dades empíriques, que les persones amb discapacitat intel·lectual no practiquen els nivells suficients d'activitat física per tal que aquesta impliqui una millora de la seva qualitat de vida. L'objectiu de la tesi doctoral ha estat identificar quin impacte produeix la pràctica d'esport en la qualitat de vida de persones amb discapacitat intel·lectual.

Com neix el seu interès per a les persones amb discapacitat intel·lectual?

La recerca surt d'un interès personal, fa cap a quinze anys. El meu primer contacte amb les persones amb discapacitat intel·lectual va ser a través del món de l'esquí. Paral·lelament a la meva formació com a psicòloga i investigadora, sóc professora d'esquí i, juntament amb un grup d'amics, tenim una escola d'esquí del RACC, amb una seu al Pirineu francès, a Puig Velador, i una altra seu a La Molina.

Va conèixer alguna persona amb discapacitat intel·lectual fent de professora d'esquí?

Sí, va ser abans de constituir-nos com a escola. Va venir una família amb un fill amb síndrome de Down i ens vam adonar que per atendre persones amb discapacitat intel·lectual ens faltava alguna cosa. Jo estava finalitzant tercer de Psicologia i estava buscant un tema per poder fer el projecte de final de carrera, a quart. Ho vaig consultar amb un professor i ell em va dir que podia fer el treball sobre l'esquí per a persones amb discapacitat intel·lectual.

I com va enfocar el treball?

Durant el curs de quart vaig buscar molta mostra, a través d'entitats, empreses i famílies amb persones amb discapacitat, que volguessin pujar a esquiar. Realment, l'estudi va tenir molt d'èxit. Aleshores, vaig acabar la carrera, vaig fer el projecte, vaig anar a fer el màster de psicopatologia a la Fundació Vidal i Barraquer i, durant aquell mateix hivern, famílies, i fins i tot una escola de Barcelona, es van posar en contacte amb mi per tornar a pujar, tot i que el projecte ja s'havia acabat.

Va veure clar que li havia de donar continuïtat?

Va coincidir que els meus companys de l'escola d'esquí em van dir que estava molt bé treballar amb discapacitats intel·lectuals, però volien tenir més formació, per atendre bé totes les seves necessitats. Jo encara tenia contacte amb Blanquerna i vaig anar a trobar el doctor Climent Giné, expert en l'àmbit de la discapacitat intel·lectual. Li vaig explicar que teníem una escola d'esquí i ell ens va ajudar a formar-nos. A ell, li va caure en gràcia allò que ens estava passant i ens va voler ajudar. Un dia, em va dir: No t'agradaria fer la tesi?

Què va respondre vostè?

Jo no ho vaig veure clar al principi, perquè volia ser psicòloga, treballar en un despatx i, per això, estava fent el màster. Em va dir que estava a punt de sortir una beca del Consell Superior d'Esports. Vaig demanar la beca i me la van donar. I vaig estar un any que combinava les sessions de formació en psicoteràpia amb un psiquiatre amb la recerca a Blanquerna. Quan es va acabar la beca, en vam demanar una altra, del Ministeri d'Educació i Ciència, i també ens la van donar. Eren tres anys més. I ja em vaig quedar a la universitat col·laborant en diferents projectes. A partir d'aquí, em van oferir unes classes i he acabat treballant a Blanquerna.

Quines classes imparteix?

Sóc professora dels graus de Magisteri, d'Educació Primària i d'Educació Infantil a Blanquerna. Bàsicament, imparteixo atenció a la diversitat i escola inclusiva, i també estic fent classes al grau de Psicologia. També he de dir que tinc una plaça d'associat a la Facultat de Psicologia de la UB. I, paral·lelament a això, la tesi l'he fet en el marc de la Universitat Ramon Llull.

Com ha sorgit la seva relació amb la Universitat de Barcelona?

La tesi pertany a la Universitat Ramon Llull, i està dirigida pel doctor Climent Giné, però s'ha fet amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona, on hi ha el doctor Joan Guàrdia Olmos, expert en matèria de metodologia i estadística, que ha codirigit la tesi.

Què ha suposat per a vostè rebre el Premi Extraordinari de Doctorat per la seva tesi?

El reconeixement m'omple, però, et sóc sincera, no hi comptava. És una tesi per compendi de quatre articles, no és una tesi tradicional. Hem fet anàlisis molt complexes i estadístiques i hem tingut la sort que els articles han estat publicats en revistes científiques americanes i en una d'europea de gran impacte.

Com s'ha gestat la tesi?

La tesi va començar quan vam preguntar-nos quines eren les necessitats de suport que requereixen les persones amb discapacitat intel·lectual perquè puguin fer activitat física de manera regular i que aquesta activitat física tingui un impacte en la seva qualitat de vida. Vam trobar-hi sentit en els models que s'han presentat a escala internacional del concepte de la persona amb discapacitat intel·lectual.

A què es refereix?

L'Associació Americana de Persones amb Discapacitat Intel·lectual (American Association on Intellectual and Developmental Disabilities), va dir el 1992 que reconeixia l'entorn de la persona com l'imitador de la pròpia persona. El 2002 aquesta definició es va ratificar i es va polir. I el 2010 es va confirmar. Això vol dir que reconeixien que la persona sí que probablement té unes limitacions característiques, més genètiques o més biològiques, però qui realment limita o dificulta la vida d'aquestes persones és el seu context. En funció dels entorns, de la qualitat dels suports o dels estímuls que tingui la persona al seu voltant serà més o menys discapacitada.

A la tesi, aporten alguna solució?

En la recerca donem dades empíriques d'allò que està passant. El primer que hem fet, que ha estat el resultat de la tesi, ha estat veure si, a més o menys necessitats de suport, en l'àmbit de l'activitat física, quin és l'impacte en la qualitat de vida real. Hem tingut en compte la qualitat de vida en vuit dimensions, definides per Shalock i Verdugo, que són els dos experts en l'àmbit de qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, i són: desenvolupament personal, relacions interpersonals, benestar físic, benestar emocional, benestar material, inclusió social, drets i autodeterminació.

Anem per bon camí?

Algunes necessitats de suport no acaben d'estar cobertes. La inclusió social és que persones amb discapacitat intel·lectual puguin utilitzar els serveis en les mateixes condicions que tothom. No parlem de fer-los fer esport perquè sí, estem parlant que tinguin les mateixes oportunitats que nosaltres.

Com a professora de la universitat, imparteix classes d'escola inclusiva i atenció a la diversitat. És optimista en aquest àmbit?

Sí, estem anant pel bon camí. Ara, tot i que hi ha moltes pràctiques tradicionals, també s'estan creant moviments, no només dins l'escola especial, sinó dins l'educació en general, com la plataforma Escola Nova 21. Aquí, es planteja una escola inclusiva, que parteix de la idea que l'escola ordinària ha de ser l'escola per a tothom. Es comença a creure que a l'escola tothom és divers, tothom és diferent i que les limitacions vénen donades pel sistema educatiu.

Per què triomfa Finlàndia amb el seu model educatiu?

A Finlàndia, el model educatiu parteix d'unes unitats didàctiques àmplies i flexibles, més adaptades a la diversitat de l'aula, perquè els nens són la representació de la societat, tots són diferents. Vull creure que, en aquest sentit, nosaltres anem pel bon camí i que hi ha bones intencions.

LA DOCTORA MARIA DE LES SALINES CARBÓ CARRETÉ va ser alumna d'EGB a les Escolàpies de Figueres. Va estudiar la secundària a l'Institut Cendrassos, de Figueres, i a Les Alzines, de Girona. Va estudiar Psicologia a Blanquerna, a la Universitat Ramon Llull. El seu interès per la recerca a l'entorn de les persones amb discapacitat intel·lectual té a veure, com opinen els seus pares, amb el fet que la seva àvia paterna, Maria Iglesias, va ser la primera mestra d'educació especial a l'Empordà i impulsora de l'Altem. Carbó Carreté va dedicar a la seva àvia el seu diploma d'estudis avançats.