Maite Claveria va viure els anys de la seva infantesa, en plena postguerra, a la ciutat de Barcelona, una època en la qual es va sentir condicionada sobretot per l’absència del seu pare: “Va fugir a França on va viure set anys, abans no va poder retornar amb la seva família”. Aquestes vivències i les mancances que li va produir viure sense la figura paterna, quan només era una nena, han estat la llavor del llibre La ausencia, que s’ha presentat a Roses.

L’obra ha estat autopublicada, en castellà, per la mateixa autora just quan acaba de fer els vuitanta anys. “Escriure era un vell propòsit, però compaginar la família amb la feina no em deixava massa temps”. Llicenciada en Llengües germàniques, ha exercit tota una vida com a professora, primer a Barcelona, on va néixer, i després a Roses, al Centre Escolar Empordà. Roses era el poble on estiuejava i on ha creat una família: “Vaig conèixer el meu home, que havia viscut molts anys al Brasil i vam tenir tres fills, ara dic que són quatre, perquè aquesta novel·la és com el meu quart fill, li he dedicat moltes hores, m’he desencantat, he tornat a començar, ha estat un procés llarg”, comenta.

Precisament arran de la mort del seu marit, i per omplir aquesta nova absència, Claveria va decidir que s’havia de posar a escriure un llibre, tal com havia desitjat fer sempre: “Primer vaig pensar que podia fer un llibre en el qual recollís la correspondència que vaig mantenir abans de casar-me, fruit de molts viatges”, però la pèrdua encara recent la colpia massa i “vaig decidir parlar d’uns anys que em van marcar, però que ja em queden ­llu­nyans”.

Una portada familiar

A la portada del llibre apareixen tots els familiars retratats. La presentació es va fer a l’edifici de Ca l’Anita on un públic nombrós es va congregar per conèixer les experiències que s’hi narren. La novel·la explica, doncs, la història d’una nena de la postguerra, l’autora, quan tenia entre 3 i 10 anys. “L’absència del pare era física, però també vaig patir l’absència de la mare. Era jove, s’havia quedat sense marit i això la va portar a refugiar-se en el seu propi món”. Maite vivia també amb l’àvia “qui realment era el pal de paller de la família: sense ella no hauríem tirat endavant”. L’obra és un exemple de matriarcat, “una novel·la de dones” i de la seva supervivència durant els anys durs de la postguerra. “Jo, mentrestant, preguntava pel meu pare, per què no hi era, quan tornaria, li escrivia cartes, postals, però tot eren incògnites”. La família sabia que vivia en una granja, prop de Cannes, “i a mi m’explicaven que s’havien tancat les fronteres, i jo vivia sempre amb el dubte: una vegada que vam fer una sortida a Llívia, pensava que ens vindria a veure, però no va ser així”.

Finalment l’arribada del pare es farà realitat, però provocarà un desencantament: “No era l’home jove que apareixia a les fotografies, era una altra persona, i no la coneixia de res, al final va resultar ser un fracàs”. Era un desenllaç massa dramàtic i l’autora va voler afegir un apèndix, un capítol més actual on aquella nena s’ha fet gran i parla de tot el que va succeir llavors, des del coneixement dels fets, destaca.

Claveria no descarta ara publicar un segon llibre, “on expliqui tot el que va passar un cop el pare va tornar”. Amb satisfacció veu ara com aquest primer està essent prou ben acollit i això l’omple de satisfacció i d’energia, assegura.