La primera medalla que ha aconseguit Espanya en tota la història de l’snowboard paralímpic té un rerefons figuerenc. La va aconseguir en forma de bronze el dilluns de la setmana passada la barcelonina Astrid Fina, que és entrenada per l’empordanès Albert Mallol. Va ser en la disciplina snowboard cross, en els Jocs Paralímpics de Pyeongchang (Corea del Sud) que van acabar el diumenge passat, després de deu dies de competició. Mallol fa sis anys que és seleccionador i entrenador de l’equip estatal de snowboard del Centro de Deportes de Invierno Adaptados (CDIA) i comenta que en aquests jocs hi anaven amb l’objectiu de “ser competitius i donar guerra”.

Era la segona vegada que Mallol, de 37 anys, i Fina, de 34, prenien part en els Paralímpics d’Hivern, després dels de Sotxi (Rússia) del 2014, on van aconseguir un diploma amb només set mesos d’entrenament. “Allà érem uns passerells que badaven amb tot i acabaven de començar. Aquí a Pyeongchang hi hem vingut amb una altra mentalitat i unes aspiracions molt realistes del que havíem de fer”, afegeix.

Mallol ara resideix a la Vall d’Aran, prepara els entrenaments a Baqueira Beret i va ser el primer entrenador de Fina, que el 2009 va patir un accident de moto que va acabar, després de tretze operacions, amb l’amputació del peu dret. “L’Astrid només havia fet un dia snowboard abans d’entrar a l’equip nacional, era una oportunitat que vam saber detectar. El seu potencial és la seva capacitat de treball, ho ha canviat pràcticament tot a la seva vida des de fa sis anys i s’hi ha sabut adaptar”, lloa el figuerenc.

Al revés, Fina també va confessar, després de pujar al podi a Pyeongchang, que “sense l’Albert -conegut com a Tendre- no hi hauria hagut medalla, s’ho ha treballat molt i m’ha aguantat”. Qui participa en uns Paralímpics són, segons Mallol, esportistes que “generalment han patit alguna amputació, però no tots, tenir cert grau de limitació de moviment d’una de les dues extremitats també pot ser classificat com a esportistes del grup SB-LL2”.

Proves iguals que els “humanos”

La trajectòria com a tècnic no s’acaba en dos Jocs Paralímpics, ja que també ha participat en dos Campionats del Món, l’any que ve hi tornarà, i aquesta temporada ha pres part en la Copa del Món a Holanda, Finlàndia i al Canadà. “A vegades la sensació és que som un equip de regional que competim a la Champions”.

Mallol manté la motivació per seguir evolucionant des d’aquest espai: “El que faig és el que m’agrada, no em plantejo una data límit. Les cames tiren i el cap no para de pensar en entrenaments, objectius i competicions”. Ara bé, endinsant-se en aquesta disciplina, confia que en els pròxims Paralímpics (Pequín, 2022) la prova amb què han aconseguit el bronze “passi a ser de quatre persones, com els humanos, que és com ens referim als que no són paralímpics, són coses nostres”. Per a ell, la principal diferència a l’hora de preparar un o altre rider és que “s’ha d’adaptar la tècnica i metodologia a les característiques de les lesions de cadascun, és un treball molt individualitzat”.

S’hi va introduir sense buscar-ho “perquè pràcticament no existia fins que es va considerar com a esport paralímpic en l’àmbit internacional”. A més de Fina, entrena l’asturià Víctor González, que està a l’equip estatal, i l’andalús Óscar González, del de tecnificació.

Venia del rugbi i del futbol

Abans de fitxar per l’equip espa­nyol Mallol era entrenador de snowboard a la Cerdanya i a la Vall d’Aran. Seguint amb els seus inicis, recorda que quan era petit feia, amb els seus pares, algunes escapades per anar a esquiar. També hi havia anat amb el Club Esquí Figueres i ha practicat esquí alpí. “Quan vaig tenir cotxe feia Figueres-Les Angles bastant sovint”, apunta, i el pas definitiu per enganxar-s’hi va ser en entrar a l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC) de Barcelona, que organitzava esquiades. Abans de viure de la neu, va jugar a futbol, rugbi i també anava al mar a fer surf.