SEQUERA

Cadaqués va ser precursor el 1967 amb la portada d’aigua al poble en vaixell

Transportava diàriament 750.000 litres des de Sant Pere Pescador

L’Ajuntament va pagar 4 milions de pessetes, durant tres estius seguits

El vaixell «Cadaqués» fondejat a la badia mentre descarregava aigua.  | ARXIU MUNICIPAL

El vaixell «Cadaqués» fondejat a la badia mentre descarregava aigua. | ARXIU MUNICIPAL / SANTI COLL. CADAQUÉS

Santi Coll

Santi Coll

En plena crisi climàtica i en una situació d’emergència a causa de la sequera que afecta el territori, ha tornat a sorgir la possibilitat que l’aigua hagi d’arribar a diferents punts de Catalunya mitjançant vaixells de transport. Aquesta possibilitat no és cap novetat a l’Alt Empordà, ja que als anys seixanta del segle passat, Cadaqués va necessitar abastir-se d’aigua potable procedent dels pous de la badia de Roses, situats entre Sant Pere Pescador i Castelló d’Empúries. Aquest transport nàutic va ser una realitat durant les temporades d’estiu de 1967, 1968 i 1969, amb un cost econòmic que encara avui és motiu de comentari entre la gent gran del municipi quan senten a parlar de les solucions que es plantegen a curt termini si no plou amb abundància abans de l’estiu.

Als anys seixanta, Cadaqués havia entrat de ple en el mapa del boom turístic de la Costa Brava. La seva població natural amb prou feina superava el miler de persones, però a l’estiu aquesta xifra es multiplicava sense que els serveis bàsics del municipi estiguessin preparats per a assumir-la. Prova d’aquest salt turístic va ser la inauguració, el 1962, de la ciutat de vacances del Club Mediterranée al cap de Creus.

Des de sempre, la gent de Cadaqués s’abastia amb l’aigua procedent de la Font Vella, situada a tocar el Pont de Ferro. Les dones del poble anaven amunt i avall, des de la font a casa, amb els dolls al cap. Un fet que s’ha acabat convertint en un símbol cadaquesenc.

A principi dels seixanta, la pressió extractiva sobre l’aqüífer local va començar a generar problemes evidents, fins al punt que la salinització dels pous i la regressió de les aigües brutes que es llençaven al mar, van derivar en un desastre previsible. L’Ajuntament va tocar la porta del govern franquista. En un primer moment es va parlar de projectar una presa que retingués l’aigua de la riera de Sant Vicenç, però la proposta es va desestimar.

Després d’una primera portada en camions cisterna des del Port de la Selva, finalment el 1967, amb Emili Puignau a l’alcaldia, l’Ajuntament va contractar una companyia naviliera per a transportar aigua des dels pous de Sant Pere Pescador fins a la badia cadaquesenca. El vaixell que va fer el servei durant tres estius consecutius, de juny a setembre, fins a 1969, era vell i va ser rebatejat amb el nom de Cadaqués. Aleshores va caldre construir una instal·lació de bombeig i uns dipòsits de la part alta del poble.

Segons relatava el setmanari Ampurdán en la seva edició del 2 d’agost de 1967, «el incremento turístico tan elevado produjo un problema muy grave, que ha sido solucionado mediante un buque cisterna de mil toneladas que recogerá el agua potable de tres pozos artesianos abiertos en la localidad de San Pedro Pescador. El caudal de estos pozos es de unos cinco mil litros por minuto y se considera sufíciente para abastecer la actual población y su futuro crecimiento. El buque cisterna lo bombea a los depósitos elevados que han sido construidos. El precio del agua resulta algo caro, pues según referencia es facturada al consumidor a cincuenta pesetas el metro cúbico».

L’Ajuntament va acabar pagant quatre milions de pessetes per temporada, uns 24.000 euros d’ara, una fortuna a l’època. El vaixell transportava 750.000 litres d’aigua en cada viatge. El 1970 es va començar a treballar en la portada d’aigua des d’Empuriabrava. Abans de l’entrada en funcionament de la nova xarxa, que passava pel Pení, l’aigua va tornar a arribar a Cadaqués en camions cisterna des del Port de la Selva.

[object Object]

La iniciativa privada es va haver d’espavilar de valent a Cadaqués i a molts altres municipis de la costa durant l’esclat turístic dels seixanta, ja que moltes de les infraestructures municipals no estaven preparades per a subministrar els serveis bàsics. El Club Mediterranée tenia la seva pròpia presa al pla de Tudela. En el poble, l’Hotel Rocamar va ser pioner amb la instal·lació d’una dessaladora d’aigua de mar. Segons la revista Canigó (juliol, 1967), funcionava amb electricitat «y fue fabricada en Tel-Aviv, siendo la primera instalada en la Península y la primera del Mediterráneo para usos turísticos».