La ciència i la música no són mons separats: actuen en conjunt per permetre'ns comprendre l'Univers i les seves lleis i alhora commoure'ns amb la màgia de les creacions humanes.
Un conjunt de patrons matemàtics influeixen a les harmonies que componen una obra musical que aconsegueix emocionar-nos fins a les llàgrimes, i els principis de la física afecten directament les modulacions del so. Alhora, els fenòmens còsmics tenen la seva pròpia "música", que es pot registrar en diferents freqüències.
En una mirada superficial, les arts i les ciències exactes poden semblar disciplines molt separades. Tot i això, moltes formes d'art es basen en la física i altres especialitats. Un cas evident és la música: la física permet comprendre el comportament del so i la seva modulació, ja que les harmonies que construeixen una obra musical es basen en patrons que es reiteren i encadenen. Però la ciència també pot crear música, per exemple registrant en diferents freqüències les emissions produïdes en un esdeveniment còsmic o en un fenomen quàntic. Queda clar, doncs, que són camps que es poden enriquir l'un a l'altre i que no actuen dissociats.
Planetes, tons i octaves
D'acord amb un article publicat a Technology.org, l'astrònom i matemàtic Johannes Kepler, un dels científics més reconeguts del segle XVI i considerat un dels fundadors de la ciència moderna, va relacionar les òrbites dels planetes del sistema solar amb la música. En concret, va determinar que els moviments dels astres desenvolupen proporcions harmòniques, que es poden traduir en tons i octaves.
S'anomena vuitena a l'interval de 8 graus entre dues notes d'una escala musical. Això vol dir que si comptem els graus o notes musicals que van des d'una nota Do més greu fins a una mateixa nota Do més aguda, tindrem un interval de 8 graus. Mentrestant, els tons són una sensació auditiva dels sons que els caracteritza com a més aguts o més greus, d'acord amb la propietat física anomenada freqüència.
Kepler va determinar que les òrbites dels planetes creen un "cor còsmic", conformat per dos baixos o notes més greus (Saturn i Júpiter), dos alts (Venus i Terra), un tenor (Mart) i una soprano (Mercuri). En conseqüència, els moviments dels planetes aconsegueixen una harmonia que sustenta la dinàmica del sistema solar, de la mateixa manera que les veus més greus, les mitges i les més agudes són imprescindibles perquè un cor soni harmònic i pot transmetre adequadament el "missatge" musical d'una obra.
La física de l'harmonia
En el mateix sentit, una publicació de la Universitat de Wisconsin, als Estats Units, mostra una altra relació directa entre música i física. Quan una orquestra toca amb tots els integrants, crea una peça musical amb diverses parts que es combinen, amb l'objectiu d'oferir una expressió amb certa coherència i harmonia.
La física és capaç d'explicar per què la combinació de sobretons, o notes addicionals que es poden escoltar sobre una nota que s'està tocant, com també la superposició de freqüències, és a dir el nombre de vibracions per segon, permeten que dues notes sonin bé juntes i contribueixin al gaudi de la peça musical.
Proteïnes, creativitat i cançons
Les relacions entre música i ciència semblen excedir el camp de la física o l'astronomia. Un estudi publicat el 2021 va poder convertir l'estructura de les proteïnes en música aprofitant que totes dues s'organitzen en cadenes i repeticions. A més, una investigació va determinar el 2020 que el procés creatiu és un fenomen holístic, amb característiques molt similars en àrees suposadament contraposades com les arts i les ciències.
Finalment, no només la ciència s'inspira en la música o intenta explicar-la. També molts músics populars han creat cançons inoblidables pensant en temàtiques científiques. Un article publicat a Far Out Magazine inclou un llistat de diverses d'aquestes composicions, com ara Astronomy Domine, Pink Floyd, Space Oddity, David Bowie o Cosmogony, Björk, entre moltes altres. No hi ha cap dubte: la música i la ciència són dos universos amb moltes coses en comú.
