El petit Jonathan Vega: la mort d'un nen de dos anys que ningú no va resoldre

27 de maig de l'any 2000. Dissabte. Al municipi de Las Castellanas (San Fernando de Henares) els nens corren, juguen, ja han acabat de dinar. Entre els adults, alguns treballen, buscant ferralla que després han de vendre, altres reposen pel dinar i també hi ha qui acudeix al cementiri de l'Almudena. És l'aniversari de Marcelino Vega, mort un parell d'anys abans, amb 21 anys, en un accident de trànsit en una autopista propera, l'A2. Viatjava al seient del darrere d'un cotxe que es va estavellar a 200 quilòmetres per hora a la carretera de Barcelona.

Entre el grupet de nens del poble, tots cosins, hi ha el petit Jonathan, (Llonatan, amb dos eles, diria la seva cosina). Té dos anys i vuit mesos, és fill de la Rosa, -el mitjà de tres-, té els ulls blau intens i els cabells "de punta, va despentinar". L'anomenen Yoni, tot i que la seva àvia l'anomena Chucky, "com el de la pel·lícula". Marcelino, el seu pare, va morir quan la criatura només tenia uns mesos.

"Anem al Pryca, comprem unes llaminadures i fem unes fotos al fotomatón". El nen, que no ha anat al cementiri, camina feliç amb la seva tieta i altres tres infants. L'alerta saltaria poc després, a les quatre de la tarda, quan la noia, en recollir les fotos que s'havia fet, mira els nens: en Yoni no hi és. "Yony!". No surt en cap, no és amb ells. Va agafar la resta dels menuts i va recórrer l'hipermercat. Va sortir, va entrar; va entrar i va sortir. No hi havia rastre del nen.

La primera batuda per trobar en Yony la va iniciar el clan. Van recórrer l'interior i els voltants del Pryca. Van recórrer el camí de tornada al poble una vegada i una altra. Els minuts es van fer hores, ningú no va dormir. La Policia Nacional s'hi sumaria aquella mateixa nit, un cop interposada la denúncia per desaparició. Els bombers arribarien l'endemà al matí. Pentinaren el riu Jarama, l'Henares, per la riba i en llanxa. També s'hi van sumar gossos de rastreig. No van trobar res. Els investigadors van descartar la possibilitat que el nen es perdés sol i quedés atrapat sota els joncs de la ribera del Jarama, o pels enderrocs de les obres de l'M-45. "Al meu Chuky se l'han endut", plorava Inmaculada, l'àvia. La seva mare, la Rosa, impactada, en xoc i trencada, es limitava a assentir.

Els informatius van obrir l'endemà amb el segrest d'un nen, a plena llum del dia, en un centre comercial. A la recerca s'hi van sumar familiars del menor arribats des d'una infinitat de punts d'Espanya, van rastrejar dia i nit. Sense parar, sense descans, però en Jonathan no va aparèixer.

"Si us plau, que ens el torni qui se l'hagi emportat", pregava la Rosa. Al centre comercial es va tornar al punt d'inici. Es van revisar les càmeres de seguretat, no van aportar res. Una dona que era dissabte per allà va dir que havia vist un home alt, bru, que li donava al nen una bossa de caramels i el feia pujar a una atracció infantil. Després, asseguraria, va veure com "se'l va emportar agafat de la mà cap a la cafeteria". Va assenyalar que aquest es va prendre una cervesa, i el nen va marxar amb ell.

"Ros i amb els ulls blaus..., al meu Yony se'l van emportar perquè no semblava gitano", plorava la seva àvia, "algú es va encarinyar i se'l va emportar". Mentrestant, pregava que no es deixés de buscar. L'encarregat de la investigació va prometre que el cas seria prioritari.

S'ha activat l'alerta a Interpol. Al costat de la seva foto, la seva descripció: "ulls blaus, cabells rossos, un metre d'alçada, 25 quilos de pes, dents de llet, vesteix granota de pana blava". La família del Yoni va empaperar Madrid amb la seva foto i un número de telèfon: no va deixar de sonar.

"Pot haver passat qualsevol cosa, fins i tot que estigui retingut o segrestat", afirmava el cap de la investigació. "Esperem que aparegui en qualsevol moment. I segur que la col·laboració ciutadana serà fonamental". Les imatges del nen es van difondre per mig món.

A casa de la criatura, sense portes, dues habitacions i la nevera buida, el telèfon enllaçava una trucada amb una altra. Gairebé totes eren buides, sense dades precises. La policia en va analitzar més de cinquanta. Algunes donaven força, ànim, alè; altres -moltes- eren de periodistes.

Hi va haver diverses persones que van fingir ser els seus segrestadors. Al principi, només oferien silenci. Sense missatge, se sentia només una respiració. Es van alternar amb les d'un home, amb veu "molt ronca", que assegurava que tenia el noi. No demanava res, no deia més.

Després en va arribar una altra, que incloïa plors d'un nen. La policia va identificar l'emissor. Era una dona amb problemes psicològics. Els plors eren d'un ninot que posava al costat del telèfon perquè l'escoltessin bé.

El segrest

Sobre la taula, diverses hipòtesis. Cap de bona. La idea del segrest va començar a fer-se forta entre la família i no era gens descartable a nivell policial. Un dels mòbils que van posar sobre la taula va ser un enfrontament entre clans. Els investigadors van interrogar centenars de persones. El delegat del Govern d'aleshores, Francisco Javier Ansuátegui, fins i tot es va reunir amb els patriarques de les famílies gitanes de Madrid. Van jurar no saber res de la criatura, van jurar que el nen no estava en mans de cap clan.

Sobre la taula també es va dibuixar el mòbil econòmic. La família del nen va comentar al seu cercle que havia de cobrar una indemnització milionària per la mort de Marcelino, 25 milions de pessetes de l'època. Era factible, però va passar el temps i ningú no va demanar res. Es va descartar.

La família va cobrar els diners, segons van anunciar els Vega Barrull, però en va ser menys, uns 14 milions de pessetes. La mare del nen en va oferir part (7 milions) com a recompensa si algú els ajudava a trobar el menor. La resta ho va invertir en una furgoneta, en cartells. Va serigrafir la cara del nen, els telèfons i es va llançar a la carretera. Va recórrer amb ella tota Espanya, i part de França i Portugal buscant el seu fill.

Es va imposar el silenci. El dolor, l'angoixa. "algú el té amagat i només el vol per a ell", plorava la Rosa, la seva mare. "Tinc 21 anys i estaré buscant el meu fill, encara que hagi de caminar totes les carreteres", va prometre. Somiava el retrobament i que el segrestador rectifiqués. No es va produir.

Les hores sense en Yoni es van convertir en dies; els dies en mesos... En feia sis d'exactes quan per la televisió la família del nen va sentir una última hora del Cas Jonathan. La vida al llogaret es va paralitzar: un camioner havia trobat unes restes òssies a un quilòmetre i mig del centre comercial. Parlaven de la possibilitat que fos en Yoni. Era ell.

En un bosc

A un quilòmetre del seu poblat, i a quilòmetre i mig del Pryca. El tram, teòricament batut, corresponia a les obres de construcció de l'M-45 de Madrid. Un camioner va baixar del vehicle per inspeccionar el terreny on descarregaria terra procedent de les obres. Va ser quan va trobar les restes.

"Només veure que era un crani molt petit em va venir al capdavant el cas de Jonathan, que jo sabia que havia desaparegut molt a prop d'aquí", explicaria als agents quan van arribar al punt exacte després de la seva trucada.

Aquests van revisar la zona, n'hi havia més. A uns 20 metres van aparèixer les sabatilles amb un dibuix de Piolín i el peto color blau que portava el nen aquell fatídic dissabte. "El meu Chucky!, va cridar l'àvia. Els van demanar esperar el resultat de la prova d'ADN. Van prendre mostres a la Rosa i a la Immaculada, mare i àvia, les dues cares de la recerca, del dolor; i als germans i a un oncle d'en Yoni .Certificaren que era ell.

Una setmana després, el Jutjat número 2 de Coslada comunicava a la família el positiu. La Rosa, la mare del nen, va ser traslladada a l'hospital La Princesa, es va trencar completament, entraria en xoc.

"Volem saber"

Es va batre abans aquell tram? Aquestes restes sempre hi van ser? Un veí, que recollia espàrrecs amb freqüència per la zona, va afirmar que mai no va veure res. Tampoc no se n'havia adonat el propietari de la finca, que va permetre l'abocament per anivellar el terreny.

Dues teories: que aquest punt mai no s'hagués mirat, i el nen hagués caminat un quilòmetre i mig, es perdés per un laberint de camins i deambulés durant hores fins a morir-hi sol. O bé que algú l'hagués matat i hagués traslladat les seves restes fins a la zona. La confusió va dominar el cas i les proves científiques no van donar resposta. L'anàlisi de les escasses restes trobades -el crani, diverses costelles, una vèrtebra i un os d'un braç-, després de mesos d'estudi, va concloure que era impossible determinar la causa de la mort.

L'enterrament, discret, va aglutinar els familiars més propers. "Volem saber", deien. Què, qui, com, per què. Ull per ull... Apel·laven a la llei del Talió. En Yoni va ser enterrat en un petit taüt blanc, amb reblons en bronze. Els seus germans -Adolfo, de quatre anys, i Carmen, de dos- van anar a l'enterrament. La policia no va tancar mai la investigació.