09 de juliol de 2020
09.07.2020
L'Empordà

Després d'ella

«Deixar de pensar en nosaltres, en el nostre patiment per una pèrdua o com viurem l'absència, seria un acte de generositat»

09.07.2020 | 10:09
Després d'ella

El d'avui és un tema recurrent. No és nou i no ho serà mai. És vell com la vida mateixa, però malgrat això, sembla que no se'n pugui parlar amb naturalitat.

Després d'ella, tracta d'una dona. El personatge d'avui és inventat. O potser no? Hi ha persones que s'hi poden sentir reflectides, però no són ella, perquè senzillament ella és morta i els lectors són ben vius. Després de la seva mort, en seguiran moltes d'altres fins a arribar a la nostra, que serà la darrera, per a nosaltres. Ara que ella ja no hi és, tot i que puc recordar-la tal com era, també m'agradarà idealitzar-la una mica. Aquest és un tribut que podem atorgar als nostres morts. Els podem recordar com volem. Ella destacava, entre altres coses, per la seva fortalesa i energia desbordants, com també per les seves rialles i tarannà alegre. No passava mai desapercebuda. A dins seu hi habitava una persona amb un gran cor i humanitat. Ella va estar malalta moltes vegades. Les seves malalties varen ser importants i greus. La darrera va ser la mortal. Sempre va lluitar i va gua­nyar fins aquesta, que duia la mort d'acompanyant.

Viure la vida és un repte diari a superar. Sembla que hi ha persones que això ho entenen millor que d'altres i per això gaudeixen més de la vida. D'altres tenen menys possibilitats perquè tenen problemes i/o emmalalteixen i això els treu temps i energia per gaudir plenament de la vida. De totes maneres, hi ha persones capaces d'aprofitar totes les coses bones de la vida. N'hi ha d'altres que no ho fan. Formar part d'aquest primer grup no és gens fàcil. Es necessita disposar d'una força interna i un treball mental i emocional constant molt important. I, per descomptat, cal disposar d'una xarxa de suport. Caure en la tristesa, en la pena i/o l'angoixa són reaccions normals i lògiques davant les circumstàncies adverses de la vida. Sortir-ne no sempre és senzill.

Viure la vida sol/a és habitual i corrent. Néixer ja és un acte íntim que es fa en solitud tot i l'acompanyament que hi pugui haver en aquest moment. Si el començament de la vida és així per què no hauria de ser similar el de la mort? A la nostra societat, la mort continua sent un tema tabú, rebutjat i amagat. Però hi ha persones que l'entenen com un canvi a un altre estat o com el final d'una etapa i el començament d'una altra o senzillament la de deixar un cos que ja ha viscut prou. I en parlen.

Separar-se d'un ésser estimat no és gens senzill. És un procés molt dolorós en què interactuen sentiments, records, sensacions i emocions. I sempre ho solem mirar des de la nostra perspectiva. Potser només hauríem de pensar en la persona que ens ha deixat, de com volia que fos el final de la seva vida i la seva pròpia mort. També com voldria que nosaltres ho visquéssim.

Deixar de pensar en nosaltres, en el nostre patiment per una pèrdua o en com viurem en absència d'un ésser estimat, seria un acte de generositat. Ens ajudaria a veure més la finitud de la vida, la importància de viure-la diàriament i fer-ho amb dignitat fins al final. I que quan aquest arribi ens trobi preparats, i puguem anar-nos-en amb la mateixa coherència dels qui han viscut preparant-se per morir en pau amb ells mateixos.
Ella ho ha fet. Nosaltres anem després d'ella.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook