Sempre, sempre, Llançà...

Parlem de símbols. Les llances en un principi foren armes de guerra. Quan les legions romanes trepitjaren la Via Heraklea, ressonaren sobre l'empedrat, rítmics i poderosos, els impactes de les seves llances. A cops de llança es defensaren el castell de Miralles i la fortalesa de la Roca, avui desapareguts. Després, amb la invenció de les armes de foc, les llances van passar a la història. Alguns senyors les penjaren als murs dels seus salons, per enaltir la seva nissaga...

Llançà, al seu escut, sempre hi ha ostentat les tres llances. Quan el segon consistori democràtic, el 1985, volgué recuperar l'escut original de la vila, es va fer un estudi acurat dels diferents models emprats al llarg dels anys. En la recerca efectuada a l'Arxiu Municipal, es van trobar nou o deu variants, des del 1700 fins a l'actualitat. En tots hi havia, però, les tres llances. En diferents posicions, combinades o no amb les barres catalanes, o amb altres motius. Però sempre, això sí, les tres llances. De què ve això? Es parlà temps ha del Valle Lanciano, també d'un hostal medieval anomenat Les Llances. Qui sap!... El fet és que sempre, sempre, les tres llances han anat unides al nom de Llançà.

"Llançà no és un poble jove, com poden ser-ho, per exemple, Portbou o el Port de la Selva, veïns nostres. Llançà ja era Llançà al segle IX, tal com consta en antics documents"

Llançà no és cosa d'avui, segurament aquests paratges s'han vist habitats des de fa més de vint segles. Quants en veuran encara?... Totes les coses d'aquest món tenen un principi i un final. Ja ho deia l'Eclesiastès: «Hi ha un temps per a cada cosa: un temps per néixer i un temps per morir»... Llançà no és un poble jove, com poden ser-ho, per exemple, Portbou o el Port de la Selva, veïns nostres. Llançà ja era Llançà al segle IX, tal com consta en antics documents.

I Llançà és cosa de tots, sabeu?... Dels alcaldes i dels regidors, dels pescadors i dels vinyataires, dels paletes i dels fusters, de les mestresses de casa i de les dones de fer feines, dels mestres, dels metges, dels capellans, dels botiguers, dels mecànics i dels carnissers, dels orfes i de les vídues, dels rics i dels pobres, dels captaires també, dels de dretes i dels d'esquerres, dels portencs i dels vilencs, dels catalans, dels castellans i dels vinguts d'altres països, dels purs i dels impurs, de les rates de sagristia i dels menjacapellans... Llançà és tothom i Llançà és de tothom.

Llançà són, evidentment, Dolors Falcó i Rafael Estela, donants i benefactors; i Pere Purcallas, Jeroni Feliu i Joaquim Pey, alcaldes. Però Llançà són també en Quimet Perolero, que de vegades bevia un xic massa i llavors parlava en un francès gutural; en Pitu Doba, que somiava estranyes fantasies tot pasturant les vaques del seu germà; la Xapa, un cas perdut en això del mam, que la trobaven cada matí ajaguda al Gardissó, dormint la mona; la Nyinga, amb el seu gros pitram, que venia cacauets a la plaça i que recordaven al joc de la quina: «Les mamelles de la Nyinga: el vuitanta-vuit!»; i en Maiplou, que captava casa per casa amb la seva monòtona cantarella: «Mai plou! Mai plou!»... Gent que van ser de Llançà, que van deixar un rastre. Llançà som tots, des del més important al més insignificant...

Llançà continuarà sent Llançà. Recordem els versos de Miquel Martí i Pol: «Tenim a penes / el que tenim i prou. L'espai d'història / concreta que ens pertoca i un minúscul / territori per viure-la. Posem-nos / dempeus altra vegada i que se senti / la veu de tots solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I, en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui i via fora, / que tot està per fer i tot és possible»...

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ