La llum eterna d’Amelia Burke

La tarda del passat 22 de febrer, Amelia Burke deixava aquest món. Ho feia en pau després d’haver lluitat amb tossudesa contra la malaltia, però també embolcallada de l’amor dels que, en processó, vam atansar-nos els dies previs per acomiadar-nos. Amelia Burke, ànima sensible, dona de físic quasi eteri, però de fortalesa interior insospitada, va convertir-se, al llarg de la vida, en un far per a molts. Les seves idees i projectes van sembrar llavors d’esperança mostrant que una altra manera de viure i sentir el món és possible, un món sense fronteres.

Amelia Burke era artista i activista, dues cares de la mateixa moneda. Va néixer, com les seves germanes, en un petit poblet d’Escòcia, molt aïllat. Això, juntament amb la mort del seu pare, als 27 anys, va dur-la a refugiar-se en l’art, eina que li va permetre construir mons a la seva mida. Més tard ja es formaria en Belles Arts en dues importants escoles de Londres: The Slade School of Fine Art i Chelsea School of Art. En aquells temps, la pintura, deia ella, era un reflex del seu passat.

L’any 2006, Amelia Burke va arribar a Catalunya amb els seus fills i va instal·lar-se a l’Escala. El 2013, la galeria Lola Ventós de Figueres la va donar a conèixer amb l’exposició Dins del món d’Amelia on mostrava una sèrie de peces en les quals havia plasmat el procés de superació d’un càncer de mama. Eren, deia, «peces úniques». La seva obra va passar de les ombres a omplir-se de colors transformadors. Quan va concloure el tractament, el 2016, va donar peces a l’Hospital de Figueres «en agraïment» al tracte rebut. Creia que els pacients necessitaven trobar refugis. També va potenciar la seva faceta d’activista en moviments de decreixement -que aplicava en el seu dia a dia- la més coneguda Fabricants de Futur. Defensava que un futur millor és possible a través de l’educació i l’art, i sempre des del treball col·lectiu. Va realitzar múltiples tallers i va editar llibres que exploraven temes tabú com la salut mental i el suïcidi. Donava veu als joves. Tot i els pocs mitjans, mai no va defallir, sempre desplegant paciència i tendresa. El seu llegat resta ara en els que vam tenir l’honor de conèixer-la.