La dona catalana

És aquest un tema compromès, on és molt fàcil de relliscar. Que la dona ha estat marginada al llarg de la història és un fet innegable. Només cal recordar l'article 681 del Codi Civil vigent a l'Estat espanyol fins al 1958, no fa pas tant de temps, en què fou reformat. Deia així aquell article: “No podrán ser testigos en el testamento las mujeres, los menores de edad, los sordomudos y los locos”. Sense comentaris, no cal, no...

Recordem així mateix aquell vell refrany castellà: “La mujer, la pata quebrada y en casa”. És ben cert que, fins fa pocs anys, no totes les professions els eren ofertes a les dones: mestra, bibliotecària, infermera... i poques més. Durant anys i panys, es cregué que l'ofici més adient per al sexe femení era el matrimoni. Sempre van rebre les dones una paga més petita que la dels homes per un treball igual. I els alts càrrecs els eren prohibits. Això ha anat canviant dia a dia, però molt lentament. En la lluita per la dignificació de les dones, van destacar noms il·lustres com Concepción Arenal, Dolors Monserdà o Leonor Serrano, entre altres. I aquesta lluita continua viva encara, atès que no s'ha assolit la plena igualtat de drets entre els dos sexes.

Maria Aurèlia Capmany, en el seu assaig La dona a Catalunya, comentava que una diferència important a favor de la dona catalana era la qüestió dels béns del matrimoni. Des de molt antic, el dret català desconeix la institució de “gananciales”. La substitueix el règim de comunitat, el pacte de meitat per meitat. La dona catalana, des de sempre, ha estat mestressa del seu patrimoni, no així a la resta de l'Estat. Allà ha seguit vigent el sistema d'absorció. És a dir, el marit esdevé amo de tots els béns que la seva dona aporta al matrimoni. Ho reflectia ja el Codi de Napoleó: “Tot el que és de la muller és del marit”...

S'ha fet molta broma baixa sobre la personalitat femenina i de fet hi ha tota una tradició literària misògina, des de molt temps enrere. Jaume Roig, al seu Espill o llibre de les dones, que és del segle XV, atestava ja: «Totes les dones / de qualque estat, / color, edat, / llei, nació, / grans i majors, / xiques, menors, / joves i velles, / lletges i belles, / malaltes, sanes, / les cristianes, / jueves, mores, / negres i llores, / roges i blanques (…) / tot quant somnien / tenen per cert»... És a dir, la dona, segons Jaume Roig, és un ésser extravagant, capriciós, allunyat de la realitat. Un matrimoni desgraciat l'induí a escriure aquest llibre, cosa que no li va servir gens per millorar les seves posteriors relacions amoroses... Ausiàs March, delicadíssim poeta valencià, deia de la seva estimada Teresa: «plena de seny», «lliri entre cards» i «mon darrer bé».

«La dona és un animal de cabells llargs i d'idees curtes», sentencià el filòsof Schopenhauer. Sempre s'ha dit que elles eren xerraires de mena i molt xafarderes, això sí. Tots ho hem sentit a dir. També és cert, però, que moltes dones s'han sabut crear una situació dins la família que els permet de manar sense que ho sembli massa. És la vella habilitat de fer que el marit proposi allò que ella ha escollit abans. El nostre vell romancer ja se'n feia ressò de tot aquest embolic: « - Senyora Isabel, / voleu ser robada? / - Robada en seré / si el lladre m'agrada»...

Marià Manent oferí a la dona catalana aquests versos, com un pom de flors: «Diuen: la mar és trista. Quin trepig / fa cada onada quan s'esberla. / I veig una mar trista, però al mig, / tu, com una perla. / Diuen: la terra és trista. Quin trepig / fa cada fulla. Mig no gosa. / I veig la terra trista, però al mig / tu, com una rosa»...