Les paraules importen

Aquesta setmana s’ha aprovat al Congrés dels Diputats un canvi a la Constitució consistent a eliminar la paraula «disminuït» de l’article 49 per «persona amb discapacitat». Una reclamació d’un col·lectiu de més de quatre milions de persones a l’Estat, que feia més de dues dècades que ho reclamava.

Per molta gent, aquest canvi és una bestiesa, una manera de fer postureig o bonisme amb el llenguatge; interpreto que no es troben dins aquest col·lectiu, com tampoc es troben entre els col·lectius que el vocabulari els feriria segons com els assenyalessin. Ja passa, el ser incapaç d’empatitzar amb el proïsme o, encara pitjor, creure’s inconscientment millor que els altres.

«Les paraules importen, perquè defineix a qui les pronuncia. Pots acaronar a la gent amb paraules», escrivia Scott Fitzgerald, però es prefereix ferir-la, i a sobre ventar-se de fer-ho encara no sé ben bé per quina raó. Potser, vivim en un món cada vegada més deshumanitzat on només compta un mateix, però això seria la porta de l’extinció.

Tanmateix, les paraules importen perquè és allò que ens connecta i, alhora, ens separa dels altres. I, en definitiva, acaben formant part de la nostra educació: saludar quan s’arriba i s’acomiada, o donar les gràcies ens acosta, de la mateixa manera que dir grolleries, insults o menyspreus ens separa. El més curiós és comprovar que poca gent s’adona de la diferència. «Una paraula i tot es perd, una paraula i tot se salva» en boca d’André Breton.

Hem anat perdent la subtilesa, els matisos, i tot s’escriu o es diu amb traç gruixut. A vegades per fer gràcia i normalment perquè no se sap arribar més enllà, la qual cosa és força preocupant. Al capdavall, són paraules, però estem parlant d’educació, de moure’ns pel món lliurement sense empènyer ni molestar a ningú.

Això que sembla tan lògic encercla una gran complexitat, cosa que fa pensar que, en el millor dels casos, tenim encara força camí a recórrer com a espècie presumptament intel·ligent.