Parcs eòlics a l’Alt Empordà. A on els posem?

Més d’hora que tard, a l’Alt Empordà hi haurà, de nou, molins de vent i parcs eòlics de major o menor mesura. És una realitat que ni el rebuig del territori, ni les protestes populars, ni les associacions ecologistes, ni les mocions aprovades pels Ajuntaments podran aturar. I, per tant, el més sensat és parlar-ne. Analitzar, debatre i, sense perjudicis i ni posicions maximalistes, veure com una comarca amb la capacitat eòlica de l’Alt Empordà pot ajudar a la generació d’energia renovable. Fer-ho sense carregar-se ni el paisatge, ni la biodiversitat ni, això tampoc es pot deixar de banda, l’atractiu turístic dels diferents paratges empordanesos. Avançar-se i proposar localitzacions abans que, des d’un despatx llunyà, algú acabi decidint sobre un mapa que els molins han d’anar al mig de l’Albera o a tocar de les platges de la badia de Roses. «En els corredors de serveis, on els terrenys ja estan molt trinxats, és on té sentit col·locar els grans aerogeneradors», apuntava el reconegut naturalista Jordi Sargatal fa uns dies en la presentació de la campanya dels propietaris forestals en contra del parc eòlic que una filial d’Endesa projecta l’Albera.

Els propietaris forestals engeguen una campanya contra els parcs eòlics i reclamen crear el Parc Natural de l'Albera

Els paisatges no entenen de fronteres polítiques. Però, sí de decisions polítiques. Només cal agafar l’autopista, enfilar cap al nord i, ja en territori administrativament francès, veure aerogeneradors a través de la finestra del cotxe. Prop de Perpinyà, anant cap a Montpeller... A l’Alt Empordà no hi ha espais prèviament molt antropomorfitzats –«trinxats», en la definició de Sargatal– per col·locar l’eòlica terrestre sense haver d’esbudellar més el territori? Definir bé aquests espais, buscar consensos i dibuixar projecte d’energies renovables que maridin els interessos econòmics i la preservació del medi ambient és el camí a recórrer. El contrari és seguir pel camí de la confrontació, de l’alimentació de tòpics sobre comarques insolidàries i de l’espera que algú, sempre des d’un despatx de Barcelona o Madrid, faci un dibuix trinxador sobre un mapa.

Front comú per convertir el puzle de l’Albera en un espai ordenat