L'informe que no agrada

No era massa difícil de preveure que l’informe PISA que es va publicar fa un parell de setmanes deixaria el nivell de coneixements dels alumnes catalans per terra. No cal ser doctor, catedràtic ni docent, sinó tan sols un simple observador de la nostra realitat més propera, i fer estudis de camp com, per exemple, pot ser, un passeig pels carrers dels nostres pobles i ciutats, per advertir que la cosa va pel pedregar.

No vull ser catastrofista i, per tant, millor deixo de banda les darreres informacions que ens indiquen que una part gens menyspreable del jovent, molts d’ells menors, sol traginar armes blanques quan surt de festa. En cas de ser això així, potser s’hauria de centrar més el debat en la violència de la societat actual que no en saber fer arrels quadrades o conèixer Garcilaso de la Vega.

Un antic impúber com jo, estudiant de les Escuelas Nacionales San Pablo de Figueras, podia amb coratge i esforç arribar a ser un bon estudiant, si se sotmetia a les regles de la disciplina. Quedava clar que saber llegir i escriure eren uns bàsics que et permetien afrontar altres tipus de reptes més abstractes com podien ser les matemàtiques, o més artístics, com les lletres.

"La problemàtica que afrontem avui és que tenim un personal que difícilment sap llegir i escriure. I és obvi que l’ús i abús dels telèfons mòbils té molt a veure amb aquesta decadència educativa en què s’ha convertit el nostre país"

Però la problemàtica que afrontem avui és que tenim un personal que difícilment sap llegir i escriure. I és obvi que l’ús i abús dels telèfons mòbils té molt a veure amb aquesta decadència educativa en què s’ha convertit el nostre país. Així com l’entorn familiar, que més aviat diríem que es despreocupa en moltes ocasions de l’educació en respecte i valors de la seva pròpia mainada.

Però també el fenomen migratori experimentat en les darreres dècades ha posat un llistó d’exigència a la baixa que ens fa una societat progressivament més ruca. Els poders públics han de vetllar pel nivell educatiu dels que arriben amb el repte d’adaptar-se a una nova societat normalment amb pocs recursos. Res a dir al fet que s’hi destinin esforços d’inversió, però també és molt important millorar el nivell dels autòctons, que no tenen per què patir la condemna de ser soques tota la vida. Dir aquestes veritats no ens fa persones blasfemes, racistes o xenòfobes.

L’educació i la cultura són els pals de paller de les societats pròsperes, i comencen a casa i a l’escola. Si no aconseguim revertir la tendència, ben segur que en pagarem les conseqüències.