Víctimes de bancs i caixes

Vaig créixer estalviant pessetes amb la llibreta de la Caixa de Pensions i el primer sou de la meva vida me’l van ingressar a l’extingida Banca Catalana. D’aquella Caixa de la plaça de la Palmera encara recordo la gran il·lusió –no exagero gens– que em feia anar a portar-hi calés per a poder rebre un dels llibres que regalava sobre la història del nostre país i les meravelles del món. Uns llibres que em van ajudar a conèixer moltes coses que a les Escoles Nacionals ben poques vegades ens havien explicat. Un ja té una edat. Formo part de la generació dels anys seixanta, la millor de totes, com molt bé dirien també els meus companys i companyes del Sant Pau i del Parc Petit. Anaves a portar-hi els diners que t’havien regalat pel teu sant, la rabassa del padrí o la padrina, o d’aquell estimat oncle de França que ens venia a veure de tant en tant.

Figueres, la nostra Figueres, va ser una ciutat important en el món de la banca. Encara no fa pas gaires anys, un dels alts dirigents de l’actual Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA) va venir a la ciutat per a reconèixer a la família Perxes el seu paper fonamental en l’embrió del gegant financer. El cronista Josep Maria Bernils Mach ens va deixar escrit un oportú llibre amb la crònica històrica de l’evolució bancària figuerenca. Un altre figuerenc, l’exalcalde i economista Joan Armangué, és l’autor d’una altra obra de referència sobre la Caixa de pensions de tota la vida. Quan era jove, per pagar els estudis, es va fer un fart de transportar xuixos i estalviar el sou.

"Ara, no me’n puc estar de dir que qui ho passa pitjor són els treballadors de les poques oficines que queden obertes. S’han de sentir de tot, cada dia, a cada hora. Són les primeres víctimes d’un sistema que no val un ral"

Anys enrere, encara recordo com en un ple, el gran tema de debat va ser si calia limitar l’ocupació dels locals comercials de la Rambla per a evitar el monopoli que estaven protagonitzant bancs i caixes. Tots jugaven a veure qui la tenia més grossa –l’oficina, vull dir–, i qui n’obria més a tots els barris de la ciutat. Avui, es compten per dotzenes les oficines tancades per tot arreu. Ja ni caixers no hi ha. I els pocs existents s’espatllen tan sovint, que semblen els trens de Renfe i les catenàries d’Adif.

Els banquers, els de dalt, han estat molt golafres. El rescat de les seves malifetes s’ha fet amb aquells estalvis que eren de tots, del calaix comú. Amb la nova manera d’atendre el client han corregut tant, que la gent gran ha quedat enrere. Sí, els nostres pares i avis són els grans damnificats d’un sistema que fa aigües. Ara, no me’n puc estar de dir que qui ho passa pitjor són els treballadors de les poques oficines que queden obertes. S’han de sentir de tot, cada dia, a cada hora. Són les primeres víctimes d’un sistema que no val un ral.

Subscriu-te per seguir llegint