Un país treballant en negre

Això ho fem sense factura, no?». «No, no tinc màquina per cobrar amb targeta; haurà de ser en efectiu». «Em fas unes hores i ja t’ho dono cada setmana en un sobre, així jo m’estalvio uns impostos i tu guanyes més». Aquí sempre ens hem volgut creure que som la Dinamarca del Sud quan, realment, la picaresca del Lazarillo de Tormes està molt ben vista socialment. Un factura sense IVA, pot tenir «poca importància». Fer unes hores en negre és percebut com a «normal». També tenir treballadors sense contracte? Un article publicat recentment a Diari de Girona estimava que més «més de 10.000 gironins treballen sense estar donats d’alta». No són gent que estigui fent unes hores, són persones que les dades oficials compten com a «ocupats», però que no tenen ni un contracte d’assalariat ni paguen autònoms. La dada surt de creuar els 377.600 ocupats que hi ha a les comarques gironines segons la darrera Enquesta de Població Activa amb els prop de 364.000 afiliats a la Seguretat Social. 13.000 a tot Girona? Dos o tres milers a l’Alt Empordà? Segurament són més, tant en un cas com en l’altre. Sigui com sigui, són massa.

En temps d’inflació exagerada, de preus disparats als supermercats i de dificultats per pagar els lloguers seria molt injust descarregar la responsabilitat a qui accepta treballar en negre. Cal mirar cap a qui els contracta. I, sobretot, cap a qui fa les lleis i té l’encàrrec de fer-les complir. Cap a qui hauria de definir un marc legal que servís perquè ni els empresaris veiessin «un bon negoci» tenir mà d’obra sense contracte, ni els treballadors pensessin que els «surt més a compte» treballar en negre. Ni «explotadors», ni «espavilats» combinant sous amb subsidis i ajudes.

Un país on continuï sortint més a compte, i sigui ben vist socialment, treballar en negre, no és que no serà mai la Dinamarca del Sud. És que no serà un país seriós, ni sostenible.