Gaza i Israel: la urgent necessitat d’empatia

Des del passat dia 7 d’octubre estem assistint, de nou, en directe, a una tragèdia on les parts en conflicte es troben profundament condicionades per agendes polítiques extremistes, amb lideratges messiàniques incapaços d’empatitzar amb el patiment de l’altre i amb objectius dramàticament excloents: esborrar l’adversari.

El dissabte 7 d’octubre ens vàrem despertar amb la notícia del brutal i indiscriminat atac terrorista de David contra Goliat. Una massacre absolutament condemnable i a on la població civil israeliana era víctima de terroristes folls de venjança. Aquest inesperat atac es donava en un context d’autocomplaença israeliana pel fet d’haver assumit de facto que la qüestió palestina quedaria a un calaix de la història atès l’statu quo.

Israel té el legítim dret i deure de defensar-se. Però no té el dret d’aplicar la mateixa lògica que els assassins del 7 d’octubre. Ha d’haver-hi una clara diferència entre un govern democràtic, com el d’Israel, i una dictadura totalitària, com la de Hamàs. Altrament, el relat sincer de la superioritat moral d’un règim versus l’altre queda absolutament buit i hipòcrita (cosa que és molt perillosa en el món actual...).

I des d’aquella data terrible d’octubre, la població civil palestina de Gaza viu a l’infern. Un infern a ulls de tothom. Un infern meticulosament preparat i a on no hi ha escapatòria. No ho oblidem: Gaza (una zona tres vegades més petita que l’Alt Empordà i amb una població de més de dos milions de persones) està absolutament aïllada físicament del món per terra mar i aire, com s’encarreguen d’explicitar les autoritats militars i polítiques d’Israel. Aïllada d’un món que, això no obstant, ho està veient digitalment tot.

Cadascú té la seva narrativa i el seu relat dels fets. Per uns, estem davant el «Pearl Harbor» israelià. Per altres, estem davant la «Guernica» palestina. És un no acabar mai de lluitar per controlar les ments i els cors dels pobles d’aquesta regió, ja exhausts emocionalment de tant patiment...

Però aquest aberrant espectacle no surt del buit. Són 75 anys de negar mútuament una evidència: hi ha dos pobles que viuen en un mateix territori. I cap d’ells marxarà; ni serà expulsat. I tothom ho sap. I ningú actua en conseqüència. Ara bé, les capacitats i els recursos d’aquestes dues realitats són desproporcionadament asimètrics.

Israel, una realitat innegable social, econòmica i política des del 14 de maig del 1948, està sistemàticament esclafant el poble palestí i les seves legítimes aspiracions des de fa dècades. Ja no a la devastada i miserable Gaza. A Cisjordània, es viu en un absolut apartheid de facto, a on els palestins perden literalment cada dia terres, ramats, pous, cases, collites... vides. Els colons jueus (uns 700.000 en aquesta zona) tenen carta blanca (i armes) per actuar a la seva conveniència, amb total impunitat, minvant cada dia les capacitats de sobreviure dels palestins.

Abans de la catàstrofe del 7 d’octubre, aquest any, més de 220 palestins havien mort de forma violenta a Cisjordània a mans de l’exèrcit i els colons: quasi una persona al dia. Des d’aquesta fatídica data, aquesta tendència s’ha agreujat amb dotzenes de palestins morts, i en silenci. La tensió a Cisjordània és de preguerra.

S’ha de trobar la manera de domar aquest odi visceral que passa de generació en generació. No hi ha família palestina o israeliana que no conegui personalment algú que ha mort en aquest conflicte. I ara, en el context actual de profunda ràbia i dolor, regnen inevitablement les generalitzacions simplificades a totes dues societats: «són intrínsecament dolents», «són l’enemic», «ens odien», «ens volen exterminar»...

Així, em temo que aquest nou conflicte encara empitjorarà força abans de millorar una mica. El dolor, la ràbia, la sensació d’extrema vulnerabilitat i les ganes de revenja en ambdues parts són molt profundes. I alerta: un cop s’obre la capsa de Pandora de la guerra, és impossible controlar-ne totes les derivades que poden esclatar.

Com ens ha interpel·lat recentment l’historiador israelià Yuval Noah Harari arran de les brutals i destructives passions desfermades actualment, «des de fora, els que no estan envaïts pel dolor haurien de fer un esforç per empatitzar amb tots els éssers humans que pateixen (en aquest conflicte)... us encomano un espai de pau perquè ara mateix nosaltres no podem mantenir-lo. Cuideu-lo bé, per nosaltres, perquè algun dia, quan el dolor comenci a remetre, israelians i palestins puguin habitar-lo».

Ara bé, si la resposta és fer murs més alts i més vigilats, només invisibilitzarà el que passa en el seu interior: però no ho farà desaparèixer. I dintre d’aquests murs hi ha vides; vides sense esperança, sense res a perdre. Si aquesta és el resultant final d’aquest nou conflicte, serà només qüestió de temps que torni a esclatar un nou moviment de profunda ràbia.

Un prec i una esperança: que aquesta sigui «la» oportunitat per redefinir les condicions de negociació i convivència, encara que sigui fruit de l’extenuació de les parts implicades. Que els arbres no ens tapin el bosc...

Per cert, en el temps de llegir aquest article, molt probablement han mort dos o tres palestins a Gaza fruit dels bombardejos d’Israel. I no per això els israelians se sentiran més segurs.