El castell de Sant Ferran, un «diamant en brut» que costa de polir

Ho he sentit a dir moltes vegades: «El castell de Sant Ferran és un diamant en brut». I quan ho sento, no me’n puc estar de pensar que no és cap pedra preciosa, és un conjunt de pedres carregades d’història que ens parlen d’altres temps i de noves oportunitats. Sobre el Castell, se n’han escrit moltes coses i he vist passar moltes idees i projectes que no anaven desencaminades, fins i tot algunes d’elles haurien pogut encaixar en el Pla director, però, tal com va explicar recentment el seu redactor, l’arquitecte Rafel Vila, qualsevol intervenció amb cara i ulls en el seu interior tindria un cost econòmic molt alt.

Així, des que va ser donat de baixa com a punt operatiu militar i passat a la reserva, he sentit a dir que s’hi volia fer un parador nacional, una escola taller, una seu universitària, diversos museus, un espai internacional per al foment de la pau, un centre de tir amb arc, un hipòdrom, un rocòdrom... Tots han estat tràilers de pel·lícules més o menys argumentades i que només el mateix Castell, com a escenari cinematogràfic, ha fet realitat.

Encara recordo, quan era força petit i acompanyava el meu pare a la revisió de la cartilla de la mili, la sorpresa que em causaven els objectors de consciència dels testimonis de Jehovà que estaven palplantats en el pati d’armes. Des d’aleshores, el Castell sempre m’ha causat una barreja d’intriga i il·lusió.

«Des que va ser donat de baixa com a punt operatiu militar i passat a la reserva, he sentit a dir que s’hi volia fer un parador nacional, una escola taller, una seu universitària, diversos museus, un espai internacional per al foment de la pau, un centre de tir amb arc, un hipòdrom, un rocòdrom...»

«És massa gran per deixar que el gestioni la ciutat», «sort en tenim que els militars encara hi siguin, o si no ja estaria tot ocupat»... Són dues altres frases prou escoltades i conegudes.

Mentrestant, no me n’estic de reconèixer que valoro les inversions milionàries que hi han fet diferents ministeris estatals per a salvaguardar i reservar espais, molts dels quals són ara visitables i formen part del recorregut que gestiona Fortaleses Catalanes.

A part de donar-hi centenars de voltes cada dia, els figuerencs el continuem mirant de reüll, de la mateixa manera que des de l’Ajuntament molts regidors han vigilat els moviments del president del seu Consorci, el tinent general Carlos Díaz Capmany, també figuerenc. I penso, i ho dic, que encara som a temps d’optimitzar la seva presència per avançar en l’aprofitament de Sant Ferran, perquè, mai com ara, hi haurà un personatge com ell que pugui ajudar a fer de frontissa d’una obertura de mires que no vaig saber trobar en cap programa electoral de les darreres municipals.

El mal del Castell és que, per a alguns, és un espai d’espanyolitat i, per a altres, és el lloc dels espanyols. Tan cert com que la fortalesa és a Figueres i ningú podrà canviar-la mai de lloc. Tan cert com que la Generalitat sempre se n’ha desentès. Tan cert com que esperar res d’agosarat d’un Consorci que gestiona un donatiu de 37.421 euros a l’any ja ho diu tot...

Subscriu-te per seguir llegint