Records d’un poeta (II)

Les tendres noies d’en Sagarra. «Magdalena només té quinze anys, i és prima i àgil, daurada de cabells, els duu pentinats endarrera, amb un floc cargoladet que se sap posar graciosament damunt del front. La seva veu guarda un to una miqueta aspre, com el belar d'una ovella. Porta un vestit virolat on s'hi barallen uns grans crisantems de tots colors»... Ratlles, aquestes, datades a l'agost de 1923, al Port de la Selva, que ens mostren la imatge d'una noieta de cap de Creus, que restaria tal volta ignorada sense l'existència del llibre Cafè, copa i puro, de Josep M. de Sagarra.

El poeta, que contemplà la mossa mentre ella ballava unes sardanes vora mar, en justificava així el record: «En aquest port i en aquestes platges tot és tranquil·la serenor i joia tèbia; mancava l'espurna que arribés a l'ànima i cremés una mica; mancava el trosset de carn humana que reflectís totes les gràcies d'aquest trosset de natura»... El quadre es completa amb la descripció del decorat circumdant: «El paisatge no agafa aquí els tons més vius i picants de la Costa Brava. No hi ha aquells alzinars metàl·lics, ni aquella follia de ginesteres, ni aquelles pinedes immòbils i plenes de majestat. No és paisatge teatral i apassionat, de notes agudes. Al Port de la Selva tot és en to menor. Hi ha vinyes de pàmpol, no massa dilatat, hi ha oliveres que es combinen amb l'alzina, sense que els troncs afafin cap actitut tràgica, ni les cabelleres es despentinin»...

Un paisatge a mesura humana el dels voltants del poble, no així si ens endinséssim a cap de Creus, un paratge tumultuós, tètric i desmesurat. Al llibre, sentiments, imatges i paisatges, persones... En rellegir aquests vells textos, «enyorem l'Afrodita primitiva, rosa del nostre mar i la nostra raça, estrella de la nostra navegació espiritual. Enyorem la deessa i enyorem la criatura. Sentim el desig de veure Nausica, que sota el llençol vestirà el cos d'Ulisses, brut d'alguers i de tragèdies marines»... Fragment, aquest, que pertany a un manuscrit inèdit de Sagarra: Les noietes de la Costa Brava.

A Cançons de rem i de vela, una obra que a mi em va obrir les portes de la literatura i la llengua nostrades, poemari clau en l'obra sagarriana, hi trobem versos que casen perfectament amb la idea de la dona que engrescava en aquells dies la vena poètica, i qui sap si humana, de Sagarra. Noies molt joves, arrel i llavor de la nostra costa, lluminoses belleses mediterrànies, de rialla oberta, ballarines ingràvides. Filles de pescadors, tal vegada, o de vinyataires, que els culblancs barcelonins devien trobar d'allò més autèntiques i suggestives.

Poemes que són cançons, joc de miralls, joia encesa, que a la llum violenta del migdia es trenquen en mil bocins espurnejants: «Platja calenta, gràcia i desgavell, / traïció d'onada, / platja calenta, morenor de pell / i trena mullada. / S'ha despullat una que vol i dol, / i un arc d'escuma li ha florit l'esquena»... Fins a la claror somorta del capvespre, on justet arriba l'onada, quan minva la llum i declina el dia. «Aquesta criatura cella-rossa / que seu al meu costat de cara al mar, / que es creu tota una troca de mentides / quan es mira el seu cos i els seus pocs anys»...

Una mar equívoca, andrògina, esculls i niellls a flor d'onada. I la gràcia delicada d'aquestes nereides quasi adolescents, la flaire d'un temps i d'un país. Cariàtides esveltes pels carrers que duen a la platja, per Port de Reig o el Moll d'en Balleu. Llums i ombres, doncs...