La festa de l'1 d'octubre

Mirant el calendari, m’adono que abans-d’ahir era 1 d’octubre i que ja han passat 6 anys. És significatiu que, amb el pas del temps, aquesta «festa» hagi quedat amagada en un racó de la memòria col·lectiva. I m’hi refereixo com a «festa», perquè molts ens ho vàrem prendre així, com un dia de joia, d’alegria, de germanor.

Dinars populars, trobades de veïns, cues amb somriures, cava, ratafia i galetes del forn de la Barceloneta, complicitat i bon rotllo. Com si fos una festa major, però amb un vessant reivindicatiu, evidentment, el motiu hi era, però al cap i la fi, una festa.

Com s’han batejat sempre els dies de les votacions, que les anomenen «la festa de la democràcia». Però, de tots és conegut que la diada es va tòrcer el mateix dia i tot el que ha vingut després. Avui dia amb prou feines se’n parla, han quedat en el calaix dels records les cadenes humanes, les tractorades, les ciutats bloquejades i les samarretes grogues.

Fins i tot s’ha passat de puntetes, informativament, pel darrer Onze de Setembre. La manca d’un camí unificat ha fet que, lluny de suposar un avançament, ens trobem en mig d’unes negociacions per a la investidura on es discuteix quelcom que no hauria de suposar un problema, com és la cooficialitat de les llengües, la lliure educació en cada territori o el just finançament. Com si s’hagués desfet el camí recorregut.

Hi haurà gent que potser no hi estarà d’acord, però el que em sembla un pas enrere és que els polítics actuals, nascuts en democràcia, posin més pals a les rodes a una possible amnistia que no pas aquells que, havent participat de la llarga dictadura, en plena transició, varen apostar per reconciliar polítics exiliats i contraris al franquisme i modernitzar les lleis ràncies de l’època. Veient i escoltant els debats sembla clar que aquesta classe política acabarà aigualint-nos les festes.

Subscriu-te per seguir llegint