Quina calor

Quina calor! És el que hem estat dient i escoltant tot el que portem d’estiu. Una calor infernal, insuportable, que ens fa tenir basarda de sortir al carrer, que costa treballar, sobretot els que ho han de fer a la intempèrie, que no convida ni al bany de platja del migdia.

Ni tan sols quan cau el sol aquesta xafogor desapareix, a poble no ve de gust treure la cadira a la porta i les nits es fan llargues i suades.

Fins i tot, la ciutat de Figueres ha deixat de ser comentada només pel surrealisme dalinià sent notícia per arribar a temperatures extremes i Darnius va assolir el nefast rècord de 45,1 graus centígrads. Els avis d’abans explicaven que de calor n’ha fet tot la vida i que, depenent dels anys, la canícula, que tècnicament són temperatures superiors a 37 graus, ha estat present cada estiu. Però, jo tinc la sensació que aquest any l’astre rei ofega més que mai i que l’ambient crema la pell.

I en mig de tot plegat, l’ONU ha fet un advertiment sobre l’escalfament global, afirmant en el darrer informe que la temperatura global ha pujat vora 1,5 graus des de la revolució industrial i que preveu que en el període de 2030 i 2050, la temperatura pujarà un altre 1,5ºC.

Aquestes afirmacions, que han sigut comentades a bastament, em semblen minses i sense posar en dubte els coneixements dels científics, poc alarmants. Els negacionistes, que n’hi ha, diran que aquest grau i escaig no és gaire i que, posats a tenir calor, tant se val 38º com 39º.

Potser sí que només és un 1,5º, però cal afegir-hi la manca de pluja, la radiació solar, la humitat i el canvi en el comportament de les plantes i els animals. Només cal tastar les fruites de quilòmetre zero, les que els nostres esforçats i mai prou reconeguts pagesos autòctons han recollit aquest estiu. Albercocs sense gust, préssecs i nectarines que no fan la seva olor característica, prunes poc sucoses, peres llimoneres petites i les síndries i melons gairebé inexistents.

El vent reescalfat i fora de lloc, apareix quan no toca i amb seva malèfica aliança amb el foc, ens fa reviure malsons, com aquest cap de setmana a Portbou, Colera i Llança, cremant paisatges secs que hem d’apagar amb l’aigua que escasseja. Vist amb perspectiva i tenint en compte el comportament humà al llarg de la història, em fa ser pessimista. I és que aquests informes, tot i que siguin realistes, no fan gaire favor per la conscienciació que cal a tothom per adonar-nos que anem cap a una catàstrofe climàtica que, si no fem res, serà irreversible.