Denúncies falses

El capítol quart del tractat Contra la mentida de Sant Agustí, comença dient que «mai és lícit ni profitós mentir»; i continua amb un seguit de soliloquis i classificacions sobre els tipus de mentides i les seves funestes conseqüències. Fa pocs dies llegia una notícia sorprenent relacionada amb l’increment de denúncies falses davant dels Mossos d’Esquadra en el darrer mes; unes denúncies que han detectat i procedit a obrir diligències contra els falsos denunciants.

Els fets van ocórrer a Figueres, o com a mínim van fer la falsa denúncia a Figueres, i bàsicament tenia per objecte intentar estafar alguna asseguradora, recuperar uns diners perduts, gastats de més o sense justificar –tal com explica la notícia–; un oportú robatori, sembla que pot ser la solució per un possible problema més gran per alguns ciutadans corrents.

No sé si aquests fets han d’encaixar, o fer-los encaixar, amb aquell concepte de la picaresca perquè el diccionari la defineix com una dolenteria que sol fer certa gràcia. En aquests casos, no parlem de dolenteries, sinó de delictes tipificats en el Codi Penal, ni tampoc crec que facin massa gràcia per les conseqüències que se’n poden derivar.

Quan es fa una denúncia falsa, quan es fa efectiva davant de l’autoritat i les investigacions posteriors posen al descobert que allò que s’ha denunciat és fals, s’obre un procés que pot comportar multes i penes de presó.

Trobo ingenu pensar que les administracions no faran la seva feina i arrogant creure que s’enganyarà als altres tan fàcilment.

Tanmateix, la dificultat per detectar aquest tipus de denúncies és gran, perquè no sempre hi ha mitjans per provar una mentida, malgrat que se sàpiga; moltes vegades s’han denunciat a ajuntaments per cobrar indemnitzacions o a grans empreses públiques que sovint ja tenen previsions pressupostàries per cobrir aquestes petites –o no tan petites– estafes; és trist pensar que vivim en un món en què és més barat pagar una mentida que intentar evitar-la.