Gairebé set-cents dies després d’incorporar-les per necessitat a la nostra vida quotidiana, després de Setmana Santa direm adéu a l’ús de les mascaretes a l’interior. L’última gran restricció fruit de la Covid-19 quedarà reduïda als centres sanitaris, sociosanitaris i al transport públic. Per la resta, tot quedarà subjecte a «un ús responsable en espais tancats d’ús públic» com s’encarregarà de recordar-nos el Boletín Oficial del Estado del 20 d’abril.

Crec que per sempre més recordarem els dies en què vàrem ocultar el mirall de la nostra ànima al món. Alguns estudis asseguren que el rostre humà és capaç de configurar-se en 16.384 formes úniques, combinant els muscles facials de diferents maneres. Una gran multiplicitat d’opcions per expressar només sis emocions primàries: fàstic, felicitat, ira, por, sorpresa i tristesa. Des de fa prop de dos anys, la pandèmia ens ha obligat a submergir-nos en la mirada dels nostres interlocutors per descodificar el seu estat d’ànim. Una tasca que, en alguns moments, reconec que ha estat feixuga per l’acumulació d’emocions i la dificultat de compartir-les.

Pocs dies abans que les mascaretes desapareguin, m’he trobat amb amics, coneguts i saludats amb sentiments contraposats. Hi ha qui ho celebra com un alliberament malgrat que la percepció del seu ús ha millorat. Ha passat de ser un element associat a la malaltia a considerar-se que, fins i tot, augmenta l’atractiu de les persones. Però també hi ha qui recela de perdre aquesta protecció, cosa que em fa pensar que la seva utilització deixarà de ser un exotisme a la societat occidental.

Casualitat o no, la fi de les mascaretes arriba en ple desemmascarament d’aquells que han aprofitat la pandèmia per a enriquir-se fraudulentament o quan ha quedat demostrat que alguns centres tractaven la nostra gent gran sense cap mena d’humanitat. A tots ells, els hi hauria de caure la cara de vergonya però, sobretot, el pes de la justícia.