Llegia fa pocs dies com des del Parc Natural de Cap de Creus, volen centrar part de la seva activitat en, i cito la notícia, «millorar la gestió de la flora exòtica invasora, promoure les espècies autòctones i endèmiques i conscienciar la ciutadania». En definitiva, preservar espècies endèmiques perquè, segons tinc entès, pateixen en major mesura que altres espècies davant de canvis en les condicions naturals del seu hàbitat al no comptar amb prou capacitat genètica per estendre’s amb normalitat, convertint-se en vulnerables i susceptibles a l’extinció.
La combinació d’espècies invasores –que venen de fora sovint per ornamentació de parcs o jardins i amb prou capacitat genètica per estendre’s– amb les autòctones, que a més de no tenir capacitat per estendre’s són úniques, o gairebé, al món, fa pensar en un desequilibri natural provocat en bona part per la intervenció humana, que s’intenta redreçar. A tal efecte, el projecte té el vistiplau de la Unió Europea i, el més interessant, el seu finançament.
Aquest és un exemple d’intentar desfer algunes accions humanes que poden perjudicar el medi, mai sabem si la intervenció té o no conseqüències i només a posteriori es valoren quines han estat. Tanmateix, sempre m’ha sorprès com des de temps immemorials aquesta intervenció humana ha acabat desfigurant el seu entorn, moltes vegades de manera irreversible.
Hem estat capaços de moure rius, assecar aiguamolls, eliminar muntanyes –per extreure materials valuosos–, desforestar boscos i tota mena d’intervencions que tenien per objecte la millora de la vida de l’espècie humana –que podem considerar sense massa ambigüitat com a invasora–.
En aquest cas concret, el d’espècies endèmiques en perill al cap de Creus, és en bona part per la implantació de plantes i flors foranes per raons bàsicament ornamentals, a jardins privats o públics. Maltractar la natura pel progrés humà és qüestionable, fer-ho per raons estètiques és una frivolitat.
