Sembla que la recerca de la felicitat és una empresa a la qual tots estem embrancats. Tenim desig de felicitat. Anhelem ser feliços. Cerquem la satisfacció darrere on –creiem– s’amaga el nostre deler més preuat.
Un dels greus problemes és que ignorem on es troba la felicitat. Llavors ens deixem embabaiar per promeses manipulades, per interessos allunyats de les nostres esperances. I desitgem una cosa rere l’altra. Però hi ha un principi de l’economia que parla de la minva de l’interès cap a l’objecte desitjat un cop se n’ha sadollat la necessitat. I es posa l’exemple de la set i el vas d’aigua. Quan es té set, es desitja un vas d’aigua pel qual es donaria tot l’or del món. Un cop s’ha begut el primer got és possible que encara es tingui set i se’n begui un segon, però arribarà un moment en què un nou vas d’aigua no ens evocarà cap desig. No en tenim més necessitat.
Què passa, doncs, amb l’economia capitalista que controla el mercat de consum? Per què ens ensenya objectes de plaer i satisfacció assegurant-nos que si els obtenim aconseguirem amb ells la felicitat desitjada? I, què passa que tot i aconseguir-los no l’arribem a atrapar mai, la felicitat desitjada? No serà que aquesta no es troba en els objectes que ens ofereixen?
Quan tenim una cosa extra que ens provoca una sensació de felicitat, aquesta no dura gaire. Després, recomencem la cerca. I així omplim la nostra vida d’objectes innecessaris, d’experiències absurdes, de vivències inútils que, sovint, deixen una gran buidor al nostre esperit.
Es diu que no és feliç qui té molt sinó qui s’acontenta amb el que té. Cal aclarir que hi ha unes necessitats bàsiques vitals a les quals tothom té dret i que haurien d’estar assegurades arreu, i que moltes vegades aquesta manca dificulta la sensació de felicitat, tot i que és ben conegut que hi ha persones que han descobert com ser felices en la més gran precarietat.
I és que la felicitat és un estat, un estat emocional que depèn de la nostra actitud, de la nostra comprensió i de l’entorn que ens envolta, i de saber viure el present, és a dir, l’ara i aquí, agraint el que la vida ens dona cada dia, a cada moment. I una eina per a saber fer això és aprendre a estimar. Sí, estimar desinteressadament, perquè l’amor es dona sense esperar res a canvi.
