Encara que sembli que a principis d’any no tocaria parlar de turisme, només ho sembla, perquè el fenomen turístic ha canviat tant des dels seus inicis, a tal efecte recomano molt la lectura del darrer llibre d’en Sebastià Roig Turista a Babord. Franco, Biquinis, Toros i Sangria (Úrsula Llibres), per fer-nos una idea de com va començar tot, i de com hem arribat fins avui.
Llegeixo un parell de notícies recents vinculades a la comarca sobre turisme cultural i sostenible, un a Roses amb un projecte de visites patrimonials en 3D i l’altre amb l’acreditació del cap de Creus com a destí turístic sostenible.
Dues bones notícies per a l’Alt Empordà, que ben segur s’acompanyaran de més d’altres municipis de la demarcació, perquè realment comptem amb un territori envejable.
Pels que recordin pel·lícules com En Baldiri de la Costa, amb l’enyorat Joan Capri, o El Turismo es un gran invento, del mític Paco Martínez Soria, totes dues de l’any 1968, l’arribada de turistes era una mena d’obertura de portes perquè els forasters s’atansessin fins a les platges a torrar-se al sol i, després, si s’esqueia, s’atansaven a altres indrets per torrar-se de sangria; poca cosa més.
De tot això han passat més de cinquanta anys i el fenomen –no deixa de ser-ho– no només ha esdevingut un sector econòmic, sinó que ha evolucionat a poc a poc en el sentit de valorar molt més l’equilibri entre el territori i els visitants. Treballar perquè es respecti el patrimoni natural i històric, per exemple, de manera que es converteixi en un atractiu turístic és un dels camins.
D’aquí el terme, sentit alguna vegada, de turisme adjectivat; el que aporta valor afegit al visitant i al territori que l’acull a banda que afronta una especialització cada vegada més necessària en una època en què el destí no té atractiu, sinó allò que pot oferir.
Adjectivem el turisme, millorem-lo, oferim allò que ens identifica, però sempre respectant el nostre entorn i fent-lo respectar; no veig millor manera.
