Als voltants de les festes de Nadal es parla del càncer infantil. El dia 21 de desembre, el Ministeri de Sanitat, donant resposta a la petició de la federació espanyola de nens amb càncer, el va instaurat com el dia nacional del càncer infantil. Durant aquest dia es pretén fer difusió de la malaltia, promoure la seva prevenció i fer desaparèixer les desigualtats entre els nens que en pateixen un, alhora que es vol aconseguir un diagnòstic precoç de la malaltia. No parlem d’una malaltia molt freqüent, però quan apareix, provoca una repercussió molt gran tant a nivell personal com familiar.

El càncer infantil és la primera causa de mort en el grup d’edat dels 5 als 14 anys i la segona de la franja dels 15 als 24 anys d’edat. A l’Estat Espanyol n’hi ha al voltant de 900 casos nous cada any en els nens fins als 15 anys. Les estadístiques diuen que en el nostre medi hi ha entre un 80% a un 90% de guariments. Cosa que no passa en els països més pobres, on la mortalitat és més elevada. De fet, els actuals tractaments dels càncers han canviat molt. N’hi ha més i són més ben tolerats.

Els càncers infantils més freqüents són les leucèmies (25%), els del sistema nerviós (20%) i els limfomes (14%). Però també n’hi ha d’altres. Per aconseguir fer un diagnòstic precoç cal reconèixer els seus signes i símptomes premonitoris. S’hi ha de pensar quan l’infant està pàl·lid, té petèquies –puntets vermellosos a la pell i/o mucoses- o hematomes –blaus- sense antecedents de traumatisme o quan apareix dolor ossi generalitzat. També s’hi ha de pensar quan hi hagi una tumoració que augmenta de mida sense que apareguin ni febre ni dolor, si hi ha una pèrdua de pes i/o febre sense cap causa que ho justifiqui o si apareix tos persistent o dificultat per respirar, o davant l’aparició de suor nocturna. La pèrdua de visió i l’estrabisme, l’augment de mida de l’abdomen i/o hi ha mal de cap persistent amb vòmits, també ens han de fer sospitar. Davant l’aparició de qualsevol d’altres símptomes o signes en un infant sense una causa clara que la provoqui s’ha de consultar al pediatre/a.

Si emmalaltir és incòmode i dolorós en l’adult, encara és pitjor si afecta a un infant. La visió de la desproporció de la relació entre la malaltia i l’edat de la persona malalta, fa que aquesta sigui més difícil de gestionar emocionalment. Els adults tenim un paper molt important en el guariment de la salut de l’infant, tant pel que fa a la gestió de la malaltia i el seu tractament com la relació amb el sistema d’atenció sanitària, perquè els adults solem ser els cuidadors principals.

El que mai es pot deixar de cantó és el paper que té el benestar emocional en el guariment de l’infant. Els nens solen normalitzar fàcilment totes les coses de la seva vida diària, però quan estan afectats d’un càncer poden necessitar l’ajut d’un adult per aconseguir-ho.

Aconseguir normalitzar la malaltia durant tot el seu procés dóna molt bon resultat no només a nivell de salut física sinó també a nivell de l’emocional de l’infant.

El paper de la família és cabdal per al guariment del nen malalt. És a la llar, al voltant del seus, on troba L’escalf que l’ajudarà, conjuntament amb el tractament mèdic, a superar aquesta malaltia.