No ens agrada la paraula «no». A vegades, no la sabem utilitzar perquè la relacionem amb pensaments negatius. Sovint, no la volem fer servir perquè entenem que implica «renunciar» o «fer marxa enrere». Però el «no» serveix per posar límits. Límits necessaris.
Potser el verb «limitar» tampoc és gaire simpàtic, i no el volem sentir massa perquè és sinònim d’ajustar i de reduir. Però tot i això, és important que els més petits aprenguin que se’ls pot dir que no i que se’ls pot limitar en els aspectes que ho demanin. Ho és si els ho ensenyem quan són infants, encara que s’enfadin, perquè segurament quan siguin grans ho agrairan.
Aquest que explico podria ser el meu cas quan, al cap d’uns anys, vaig donar les gràcies a la meva mare per haver-me educat tal com ho ha fet perquè, a classe, vaig presenciar algunes actituds de companys que no m’havien agradat. Ella sempre em recorda aquest moment com una petita gran victòria personal com a mare i a mi, que em costa reconèixer aquest tipus de coses, em fa gràcia pensar-hi. Perquè encara que sempre he sigut molt tossuda, ella va aconseguir que li acabés donant la raó gairebé sense voler-ho.
No defenso no deixar fer res als més petits, ni prohibir-ho absolutament tot als adolescents. Més faltaria! Al cap i a la fi, són nens i nenes, i han d’aprendre a partir d’allò amb què s’equivoquen. Però, al mateix temps, cada cop són més els i les mestres que estan preocupats per les actituds dels seus alumnes. I no em refereixo només al professorat de l’ESO, cursos en què hi hauria l’excusa «d’estar en una edat complicada» No. També hi ha docents inquietats i sorpresos per contestes i sortides d’alumnes de primària i d’infantil.
Suposo que el problema de tot això, que cada vegada passa més sovint i amb més força, és el futur. Si els deixem fer el que volen i, sobretot, si els deixem dir tot allò que els sembla, sense cap mena de filtre, quan siguin adolescents i, posteriorment, joves, potser no tindran idees massa agradables.
Conec casos de nens i nenes de cinc i sis anys que han fet comentaris racistes fora de lloc en casals d’estiu. Els i les monitores, com és evident, em van explicar que els van aturar, però que, sorprenentment (o no) a l’hora de la sortida, els familiars dels infants es van queixar perquè «renyaven molt als seus fills».
Què ens passa? No veiem que aquestes actituds, per protegir els més petits, poden acabar afectant-nos molt negativament? Clar que és fàcil dir-ho des de fora, però és imprescindible evitar aquests tipus de pensaments i de comentaris entre les famílies, frenar-los si veiem que els fan, sobretot si després volem evitar mals majors. Dir-los que «no» potser no els agradarà, però aturarà conseqüències futures pèssimes. Tractem els infants com el que són i no dins de bombolles en què tot és sí. Bàsicament, perquè després es fan grans, i tot costa molt més.
Tanmateix, no només és interessant que entenguin que se’ls pot dir que no, sinó que entenguin que és una paraula que ells també poden utilitzar. Des que són petits fins que es fan grans. Aprendre a dir «no» no és fàcil, però tampoc ho és posar límits. Encara que siguin necessaris.
