Vivim en una societat on s’imposa la correcció política. Un concepte nascut com una branca del marxisme cultural sorgit a la primera meitat del segle XX i adoptat per la contracultura dels anys seixanta, com ens recorda l’Enciclopèdia.cat, per «afavorir polítiques públiques de defensa dels drets dels grups socials minoritaris enfront dels grups majoritaris dominants». Amb el pas del temps, però, quan parlem de la cosa políticament correcta estem referint-nos més a l’«ús d’un llenguatge eufemístic amb l’objectiu d’evitar de ferir sensibilitats». És a dir, aquella noble tasca de mantenir equilibris per evitar conflictes, però que sovint tampoc satisfà completament cap de les parts.

Aquesta setmana he trobat dos exemples a les xarxes socials que m’han agradat especialment perquè fugen d’una correcció malentesa. Les seves autores han estat explícites, directes i gens eufemístiques. Una és una professora adreçant-se als pares en l’inici del curs, sobretot aquells que carreguen pels deures a casa. Un tòpic. En poques paraules, es justificava perquè a l’escola sovint part del temps educatiu serveix per cobrir necessitats que, en altres temps, es donaven per apreses a l’entorn familiar. En concret, lamentava la manca de valors que es respirava a les aules fruit d’una societat que no sempre evoluciona cap a millor.

Un exemple d’aquesta situació va impulsar l’alcaldessa de Figueres, Agnès Lladó, a traslladar la seva indignació a través de les xarxes. Ho feia després de comprovar com estan carrers i places «on et trobes les restes d’aquells incívics que es pensen que poden tractar la ciutat com els hi plagui aprofitant la nocturnitat». I apel·lava al respecte d’un espai públic, «que és de tots, i aquells que no en tenen, no són benvinguts a casa. Els drets van acompanyats de deures, i sí, cal complir-los».

Encara que potser algú pensarà que soc políticament incorrecte, aplaudeixo i comparteixo les dues afirmacions. El nostre futur comú depèn del compromís de tothom.