Sempre s’havia dit que el sabater era el més mal calçat. Però això no concordava amb el Sabater d’Ordis, Anton Iglésias Cels, que es casà amb una noia de Vilert, Francisca Adroguer Rodeja, i van tenir nou fills. Mort el seu darrer fill i abandonat per la muller, va perdre el cap i deixà la feina, tancà la porta de casa amb clau i es lliurà a fer camins per la comarca. Els dijous que feia tramuntana, en un cantó de la Rambla de Figueres, dirigia el vent amb una canya recollida vora el riu Manol. Carles Fages de Climent el recordava: «Dorm, Sabater, que l’art et faci noble / com el filòsof grec o el frare caputxí, / que el lloc de la naixença adopten per padrí. / Tu has donat fama a Ordis, el teu poble, / amb ull d’atzur i canya de sinople»... El Sabater morí el 1943. La Balada del Sabater d'Ordis es publicà el 1954, amb un pròleg d'Eugeni d'Ors i il·lustracions de Salvador Dalí.
Durant un temps, el Sabater va recórrer la comarca en companyia del Poll i la Puça, altrament dits Amadeu Torres i Teresa Marquès, dos gitanos figuerencs que tocaven l’orgue o la pianola de maneta, mentre el Sabater dirigia. Sobre ells, s'escampà la cançó popular: «El Poll i la Puça es volen casar / i l’un diu a l'altra: – I el pa qui el durà? / Respon la formiga: – Ja el portaré jo! / Caseu-vos, caseu-vos, sabreu el que és bo!»... El Poll i la Puça es troben representats en escultura sota la cúpula del Museu Dalí.
Altres personatges que van marcar una època foren el mariner Luard i el pescador Quimet, Joaquim Cervera, el «clavell morenet», gent del Port de la Selva, immortalitzats per Josep M. de Sagarra a les seves Cançons de rem i de vela: «Luard és una pell socarrimada, / i és una llengua que no tasta gras, / clatell pelut i la gorra enfonsada / fins al nas, / samarreta de plom, cul de cabàs. / Quatre dents que s'escapen, vironeres, / d'un trosset de bigoti atapeït, / ulls amb un pam d’ulleres / i unes ungles més negres que la nit»... O bé: «Quimet, color d'oliva; / amb el blanc dels ulls i de les dents / d’una blancor massa viva / i una escarola de cabells lluents; / cabells plens de sal i de sorra, / llavi malícia i afalac, / somriure que s'esborra, / escarafall del tabac»...
Així mateix, podríem parlar de la Lídia de Cadaqués, Lídia Nogué Sabà, la peixatera delirant que somià ser La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors. Bona cuinera, sobretot de plats de peix, amb dispesers de renom, com Víctor Rahola, Pablo Picasso, Puig i Cadafalch i l’esmentat Eugeni d’Ors. Joan Guillamet assegurava que la Lídia morí d’un joc de garrotades que ventaren a la seva camisa, sense dur-la posada.
Finalment, l’Hermós. De Josep Pla: «Havent dinat veig l’Hermós que enllesteix un palangre a l’ombra d’un bot. M’hi acosto. La calba li llueix... – Us feia a Aigua-xellida –que jo li dic. – He portat peix per a la Marieta. Avui farem un suquetot de nero». I també: « –Collons, com branda! (La primera part de la frase, els tinc per corbata). – Oh! És que avui fa mar!». Finalment, un projecte d’epitafi: «Visqué en aquestes solituds, allunyat dels homes i de les dones, Sebastià Puig, conegut per l’Hermós, analfabet, home feliç, hospitalari, pescador, mariner, caçador, gran cuiner. Tu que passes, has de saber que si no ha tornat és perquè no ha pogut. O perquè l’han enganyat com un xino»....
Reculls, aquests, que ens donen una idea força exacta de la nostra comarca en temps passats. Entre tots ells ens fem una idea d’aquella gent que foren avantpassats nostres vora aquesta mar inconstant, a voltes revoltada, que ens acompanya tothora pels viaranys de la vida. I que sigui per molts anys!...
