Diuen que cada dia s’aprèn una cosa nova. Avui he conegut l’existència de la paraula «homeòstasi» per explicar un fet que ja sabia. Una realitat que tots coneixem, però que sovint oblidem o no volem reconèixer.

Homeòstasi és una paraula poc comuna i menys usada, excepte en biologia, que seria interessant d’aplicar en aquests temps de pandèmia. Significa equilibri, a la vegada que desequilibri. És a dir, ens parla d’un desequilibri equilibrat o estable, i ens confirma que la vida és pura paradoxa. Ho aprenc d’un article publicat a The conversation España signat per Juan Luís Arsuaga, catedràtic de paleontologia, i María Martinón-Torres, directora del Centre Internacional sobre Evolució Humana. Diuen –en l’article– que els éssers humans han tingut sempre la sensació de viure en un món estable on mai passa res de nou i les muntanyes sempre estan al mateix lloc, i no entenen ni accepten que res és estàtic, i haurien de comprendre que tot es mou, que on ara hi ha muntanyes abans hi havia mar i que els continents no eren com són ara, ja que mai han estat quiets... i segueixen movent-se gràcies a –o per culpa de– fenòmens geològics. Sembla que tampoc hi ha estabilitat en el camp de la biologia. Bé, de fet ho constatem en nosaltres mateixos: no som igual que quan vàrem nàixer i hem anat canviant al llarg dels anys. Així doncs, totes les espècies estan permanentment enfrontades a crisis diverses i contínues. De fet forma part de la mateixa existència, i cada crisi és la porta a un nou creixement i és la base de l’evolució. Segons l’article en el qual em baso per la columna d’avui: «es podria assegurar que una espècie està contínuament a punt d’extingir-se. L’extinció consisteix, senzillament, en el fet de no haver estat capaç de superar l’última crisi».

En un altre escrit sobre els virus (em preguntava i buscava informació sobre quina funció tenen uns éssers tan antics com el mateix món en el seu funcionament) llegeixo quelcom semblant: els virus sembla que tenen la funció d’empènyer les espècies cap a l’evolució provocant crisis que haurien de superar. Els virus no són éssers estranys ni en nosaltres ni a l’entorn en què vivim. N’hi ha milions, encara que tan supermicroscòpics, que no els veiem i no som conscients de la seva existència... excepte quan provoquen una crisi i ens empenyen cap a canvis que estàvem negligint...