Estem al bell mig de la temporada d’estiu. En altres temps, no massa llunyans, això era símptoma que el potencial turístic a la nostra comarca anava a tota velocitat i els ressorts d’aquest sector estaven totalment en funcionament. Actualment, amb la cinquena onada de la pandèmia, noves restriccions i la permanent incertesa sobre el que fas i el que no, la cosa canvia.
En el tombant del juliol a l’agost, s’han donat aproximadament uns 4,5 milions de desplaçament per carretera a tot l’Estat; majoritàriament des de les grans urbs com Madrid o Barcelona cap a diferents punts de la Península entre els quals cal comptar, evidentment, els de la Costa Brava.
A ningú se li escapa que la temporada d’estiu és molt rellevant per a un sector que ha patit molt, que la seva base es troba en la mobilitat i que, aquesta, és un dels elements reconeguts de propagació del virus.
Tot i això, les perspectives són millors que el 2020 però no arribaran a les històriques del 2019. L’any 2018, a Espanya, es van rebre 80 milions de visitants, el 2019, 83,3 milions i el 2020 prop de 38 milions, la qual cosa dona una idea de la catàstrofe econòmica per al sector turístic.
Enguany, l’expectativa de la temporada d’estiu és «raonablement optimista», especialment pels desplaçaments de proximitat i reserves de darrera hora. Segons l’Idescat, a 30 de juny, més del 66 per cent de visitants al país provenien d’altres indrets de Catalunya o bé de la resta de l’Estat. Amb tot, cal ser molt prudents.
Aquesta costa nostra, que va de Sa Palomera (Blanes) a Portbou –que mentre escric, també pateix un altre incendi–, anomenada «Brava» per Ferran Agulló fa més d’un segle, es troba en un atzucac aquesta temporada d’estiu. Primer pels eterns, i sans, debats, sobre la seva conservació, ara també per l’impacte que pugui tenir l’afluència de turistes que a voltes tan critiquem però que acaben sent, fins que no canviï el model econòmic, una gran font de riquesa per a tots.
