La passió pel futbol és un tret que porto a la sang des de petit. Per motius clarament objectius, la meva humil trajectòria als diferents clubs de la comarca on he estat, tant de jugador com d’entrenador, no serà recordada gaires dies. Però sí que és cert que el nen que començava cada setmana amb una desmotivació notòria pel que fa a l’escola, trobava durant les hores de futbol una felicitat complicada d’igualar. Si entenem la felicitat com un instant de no preocupacions i d’un gaudir absolut respecte el que està succeint, allò era el meu temps amb la pilota i els companys.

Més enllà de les vivències personals, a casa des de ben petit he pogut gaudir de la mà del meu pare, sense excepció, de les jornades trepidants dels últims anys del nostre club per antonomàsia, el Barça. 

Així, fins a hores d’ara, la meva relació amb el futbol es materialitza a través d’hores a camps de futbol, acompanyades pel seguiment de l’actualitat i per la inversió de temps per gaudir de diferents partits de l’elit. Alguns d’aquests hàbits perduraran fins a l’eternitat, però sí que s’han vist mutades diverses percepcions respecte al meu esport preferit. 

És per això que plantejo, des d’una visió crítica, donar un cop d’optimisme a un problema d’àmbit estructural. Amb el pas dels anys, combinant la meva afició pel futbol amb l’educació de caràcter polític i social, m’ha dut a mostrar-me escèptic d’una part dels valors i comportaments que envolten aquest esport. No hi ha cap mena de dubte que a través del futbol he pogut conèixer gent meravellosa que forma i formarà part de la meva vida. Però adonar-se que des del futbol base masculí la perpetuació de valors masclistes, homòfobs o racistes són un modus operandi massa freqüent et fa replantejar quin és el model de futbol que volem. 

El gran problema d’aquest esport és que, en molts casos, la formació cívica dels que s’apunten a un club quan són petits només es treballa amb el respecte als companys i a l’àrbitre. La generació de persones amb respecte per l’entorn i per cadascun dels col·lectius de la societat també s’ha d’incloure, des de ben petits, a la formació del jugador i no tan sols cap als subjectes que juguen a futbol. 

El deure de formar, en ple segle XXI, ja no és només del pare, mare o de l’escola sinó que cal aprofitar el capital humà de les activitats extraescolars per formar a partir de valors. En conseqüència, el futbol, en ser una activitat en la qual s’inverteix tant temps, ha de transformar-se per efectuar-ho. 

Hi ha una part del cos d’aquest esport que vol combatre aquestes externalitats socials. Però no és pas fals, que aquest sector és minoritari, i, per tant, ara, insuficient. 

L’exercici d’ensenyar la tècnica, la tàctica o la competitivitat d’aquest magnífic esport no exclou, o no hauria d’excloure, la correcció de vicis o «tics» tòxics que molts jugadors arrosseguen des de petits creats per una estructura clarament patriarcal. I, a l’inrevés, vetllar per la inclusió dels ideals de respecte i tolerància no frenen l’evolució futbolística natural del jugador. 

Cal subratllar que hi ha certs avanços, i segurament no estem tan malament com fa uns anys, però el conformisme mai solucionarà un problema d’aquest calibre. Aquest repte ha d’afrontar-se amb valentia, no només de campanyes buides de contingut sinó que el fons i la forma en què cadascú d’aquest esport, sobretot del futbol masculí, actuï, seran determinants per al futur de la nostra ciutadania. 

Pot sonar amb un to excessivament alarmista, però cal posar fre a un ensenyament competitiu per a donar una visió més amplia que reforci més al jugador com a persona i no renunciï, en cap cas, a la seva trajectòria esportiva.