Blau traspassat de verd, aigua profunda... Ja fosc, a trenc d'onada, emergí Glauca, la bruna nereida de cap de Creus, la que duia la mar tancada als ulls. El pastor l’albirà des del rost, tota nua al clar de lluna. Milers de petits estels salats puntejaven la seva pell. De la clenxa esbullada li regalimaven sina avall. S’estimaren dies després a redós dels roquissers, en la sorra d’una cala perduda de la Mar d'Amunt. No la veié més. Un foc gelat el cremava per dins. No la veié més... Dissortat, vagarejà inútilment per les platges, les nits de lluna plena. I un matí d’hivern el trobaren sol, arraulit vora els penyals de Bramant. Mort d’amor...
De vegades em venen al cap velles llegendes com aquesta i també músiques i lletres de temps enllà. Cançons d’aquell temps. Records que no he pogut oblidar amb el pas dels dies, els mesos i els anys. Com ara Des de la masia, una sardana ben representativa del meu poble, amb música de Josep Jofre i lletra de Mn. Josep Benet. Tantes vegades que l’havia escoltada en altre temps, en les veus llançanenques de l'Orfeó El Campanar!
Contem la història, evoquem-la ara doncs: Ell la va veure a la platja del Port, una tarda d’hivern, quan el sol prop de la posta estén llençols de malva rere Puig d’Esquers i els pescadors s’ajunten a la llotja, atents a la sonsònia de l’encant del peix. Una vegada l’ha vista només i no l’oblidarà mai. Això és l’amor, precisament. Ella és filla d’aquest poble, portenca per ser més precisos. Al seu pas, escampa la flaire de la mar, molla, salada. Alta i bruna, d'ulls glaucs i cos escultural. Li sembla que la coneix des de temps enllà, des de sempre potser. I no és possible això, però...
En Vicenç sospira. Quatre dies de tramuntana sense traces de voler mancar, ell tancat i barrat al mas d’en Gifre, fora vila, somiant amb besades dolces i càlides. Els arbres es retallen verds contra el cel, d’un blau intens. La cobla del nord canta eixordadora entre les seves branques. «El vent xiula i no para, / regira els olivers, / les fulles d’atzavara / s’afilen un xic més. / Vaig veient-ho amb calma des de la masia, / tot el vent de fora no em fa gens / d’horror. / De què és aquesta calma? / D’amor»...
En Vicenç sospira i mira amb recança pel finestró de vidres mig entelats. La feble rosada cobreix els joncs i els matollars vora el penyal. Una merla boja revola del rec a l'olivar. A la llar, espurnegen els rabassuts troncs d’alzina, coses de l’hivern. L’avi seu a la vora del foc, amb el porró mig buit al costat, damunt la taula. Llum tesa, quietud a l’ambient, silenci... «Aquí prop la llar de foc escrius corrandes, / aquí tens la companyia del padrí, / tens els talls de llom i fumejants viandes / i el bon vi. / Si no fos per la buidor / que et deixa el cor de glaç, / si tinguessin més claror / les cambres d’aquest mas. / Ja no voldria res de fora, / ja no seria enyoradís, / si tingués aquí a la vora / aquell amor / que em fa feliç. / Ai, que triga a venir l’hora / de l’anell i de l’encís!».
Ella vindrà, Vicenç. Vindrà un matí, a les acaballes de l’hivern, pel camí dels lledoners. Vindrà, no ho dubtis. No la veus, ja? Ara travessa el camp d'userda, es veu com un puntet blanc damunt del verd, la faldilla voleiant al vent. Ara puja el turó i la seva figura es confon amb l'alba nevada dels ametllers en flor. De lluny, de molt lluny, arriba com un so de tenora, delicat, embriagador: «Al veure que arribes el mas somriurà, / amb la claror teva s’il·luminarà, / i serem bandera blanca / tot ondejant per / Llançà».
