«No sé per què cal reivindicar el feminisme», «és una causa que no serveix per a res» o «són quatre dones boges». Quan et trobes amb la teva germana, gairebé quatre anys més petita, i la teva parella (noi, important recordar que és noi) entrant al supermercat, i notes diverses mirades d’homes trenta o quaranta anys més grans que tu repassant-vos a totes dues, llavors és quan cal reivindicar el feminisme i demostrar que no és que no serveixi, sinó que és absolutament necessari.
És estiu i fa calor. És cert que no descobreixo res de nou. Per això, noies i nois (com la resta de l’any) vestim com volem, però és sobretot durant els mesos de juliol i agost, quan portem faldilles, vestits i pantalons curts. La veritat és que no els lluïm, només faltaria, pel fet de voler rebre comentaris desagradables sortits d’homes, perquè sí, surten majoritàriament d’homes, sinó perquè les temperatures són francament insuportables.
Ja no és el fet de no sentir-te segura ni poder caminar tranquil·la i sola de nit al lloc que sigui, tampoc ens sentim protegides quan anem amb els nostres grups d’amigues, i tampoc ens hi sentim quan anem acompanyades per altres nois o homes. Personalment, quan passa això últim, tinc menys por, però que trist haver de veure’m així. Perquè si quelcom és evident és que si al supermercat hi hagués entrat ell sol, no hauria rebut cap mena de mirada abusiva ni descarada.
El pitjor va ser quan vaig decidir aguantar-los la mirada. La seva encara em va transmetre més fàstic i repulsió que si els hagués ignorat, però no vaig poder. Només imaginar-me que el que estava rebent jo també ho estava patint la meva germana, em va fer sentir una enorme impotència. A la sortida, va passar exactament el mateix. De fet, semblava que ens estiguessin esperant per repetir el que ja havien fet quan ens havien vist per primera vegada.
No va ser només passar una mala estona i sentir-nos observades, sinó la indignació que ens corria per dins a tots tres després d’haver de suportar el que acabava de passar. Un cop vam pujar al cotxe, amb la meva germana, ens vam mirar i ens vam entendre. La necessitat de seguir reivindicant causes com la feminista en un món com el nostre és més imprescindible que mai perquè el que no pot ser és que nenes, noies i senyores es sentin insegures sota mirades masculines que les repassen quan passegen pel carrer. De dia i de nit, amb pantalons llargs i amb faldilla, acompanyades i soles. No pot ser. No només és fastigós, sinó que provoca inseguretat, ràbia i por.
Potser, i només potser, si ho pensessin des de la seva perspectiva, els semblaria trist i ridícul, i potser en un futur millor deixaran de fer-ho. El pitjor és que quan els aguantes la mirada, els respons tuits ofensius a Twitter, o els contestes dient allò que realment penses, se’t giren a la contra i multipliquen per dos (o per quatre) el que havien fet anteriorment.
Com que d’aquestes «experiències» i de comentaris n’haurem de seguir aguantant tristament, nosaltres, les dones, haurem de seguir lluitant per poder sortir al carrer lliurement. I sí, sortirem, més faltaria, de dia i de nit, amb pantalons llargs i amb faldilla, acompanyades i soles. Perquè ens volem segures i vives. I lluny, molt lluny, de mirades plenes d’inseguretat.
