La nit d’abans de Sant Joan celebrem la Nit màgica, la Nit de les bruixes, la Nit de les herbes, la Nit dels banys a l’alba, la Nit més curta... Celebrem l’arribada de l’estiu i la fem coincidir amb la vigília del dia 24 de juny, el dia que els Joans celebren el sant (Sant Joan Baptista). És una nit de tradicions ancestrals que, depenent del lloc, la celebren d’una manera o altra, però que la globalització ha tendit a uniformitzar.
Reminiscències de les tradicions d’antany perduren, encara que modernitzades. Per exemple, antigament, al cap de Creus la gent, al primer raig de sol del matí, es rentava els ulls amb aigua de mar a la platja mateix i ho repetia fins al dia de Sant Pere creguda que així s’assegurava la claredat i la salut de la vista tot l’any. Avui dia, els joves també es desplacen fins al cap de Creus per veure sortir el sol i prendre el primer bany de l’estiu en un divertiment, qui sap si propiciador d’amor, de salut o de fortuna...
Antigament, a l’Alt Empordà, les donzelles, abans de sortir el Sol, cercaven algun corrent d’aigua que llisqués per algun paratge muntanyós. Hi mullaven els dits, feien una creu amb els dits molls i seguidament es rentaven la cara, el coll i les mans. Després feien un ram de floretes boscanes ben aromàtiques, el lligaven amb cintes blaves i el clavaven a la porta forana de llurs cases. Eren les flors de la bonaventura, portadores de tota mena de sort i de bons averanys, esquivadores de les desventures, dels maleficis i dels esperits malignes que volguessin perjudicar la casa. També creien que la noia que collia floretes aquesta matinada trobava casador abans de l’any.
Sapigueu que les nostres àvies, en aquesta diada inauguraven la temporada dels ventalls. Era malvist i desconsiderat emprar ventall i ventar-se abans del dia de Sant Joan, per més calor que fes i per més necessitat que se’n sentís. Amb tot, hi havia qui esperava ventar-se per la Mare de Déu del Carme.
El foc, que havia estat el gran protagonista d’aquesta Nit, queda mudat a petites fogueres familiars i ben controlades per tal que no s’estenguin –no fos que la celebració acabés en desastre– i, en molts casos, se sol substituir per la pirotècnia. Un lloc encisador i emblemàtic per fer petarrellejar el caliu, després d’un bon sopar, és a la serralada del Mont, un massís muntanyós del Prepirineu, fronterer entre les comarques de l’Alt Empordà i la Garrotxa, on un minúscul santuari aplega, cada any, en aquest dia, tots els qui esperem amb inquietud l’arribada del missatger portador de la Flama del Canigó, la que encendrà la foguera just al davant de l’estàtua de Jacint Verdaguer, que va ser hoste d’aquest antic monestir benedictí, on encara conserven la seva cambra. Els romeus canten l’himne d’Els segadors al voltant de les flames enceses i, tot seguit, passen al restaurant que penja del pic més alt de la serra, convidats a celebrar l’arribada del solstici d’estiu amb els elements culinaris característics de la diada: la coca de Sant Joan i el cava per fer-la baixar i per brindar per la sort i la salut de tots els qui han volgut encendre la foguera de l’esperit i de la llengua, ben a tocar del cel, a 1.124 m de la plana empordanesa. Al Mont, l’excelsitud del paisatge, les olors boscanes, la puresa de l’aire, la proximitat a l’espai sideral... són factors que propicien la plenitud contemplativa.
Per a la memòria queda el que feien els taverners de Barcelona, en aquesta vetllada joànica, que mudaven el ram de pi que penjaven a la llinda de llurs establiments, a tall de reclam. I solien buscar branques que tinguessin un nombre de pinyes igual al del preu del vi.
Joan Amades, ens recorda algun consell de la pagesia que considerava molt bo, per a la terra, llaurar el rostoll per als volts de Sant Joan, però com que és el moment de l’any de més activitat, pel fet d’escaure’s a les acaballes de la segada, el temps de garbejar i de l’inici de la batuda, poques vegades anava bé de llaurar, i d’ací ve l’aforisme:
«La llaurada de Sant Joan/ molts la saben i pocs la fan».
És cert que en una Nit com aquesta, juntament a les flames de la foguera de Sant Joan, solem encendre la dels nostres somnis, talment com ens recorda aquest bell poema de Tomàs Garcés, La nit de Sant Joan:
«L’estel fugia i el foc moria: / cendra tots dos ens han deixat. / Dintre l’albada la posta nia. / Només els somnis són veritat. / És endebades que jo sospiri./ Canta l’ocell felicitat / i és un miratge i un deliri. / Només els somnis són veritat. / Claror de dia. La mar s’atura: / El pols d’argent tot just li bat. / Entorn, la vida se’ns fa insegura. / Només els somnis són veritat».
