No puc més», «ho deixo» o «això no està fet per mi» són frases repetides entre joves alumnes d’institut, cursin ESO, cicles o Batxillerat. La pressió rebuda per part d’un sistema educatiu que els ofega provoca cadires buides a les aules, abandonaments a mitjans de curs, i una desmotivació lenta i constant, fet que s’ha agreujat considerablement amb la pandèmia i amb les inesgotables hores de pantalla seguint les classes online.
Els menys empàtics defensaran que això és culpa de l’alumnat, argumentant que el COU d’abans era més difícil, i afirmant que els joves d’ara es queixen sense motiu. Fins i tot, potser hi haurà algú que culparà els mestres, sense entendre la importància de la seva feina i el que representen pels seus estudiants.
Perquè encara que hi hagi professorat que cregui que com més deures millor, debat sempre polèmic, la culpa de la desmotivació dels adolescents no és seva. El cert és que no pot ser que tinguem els joves del futur plorant perquè estan estressats. És realment trist veure’ls cansats, amb unes ulleres que els arriben a terra, i molt a prop d’atacs d’angoixa per la quantitat de coses a fer, d’obligacions per complir, amb el poc temps que els donem. Sí, és clar que hi ha alumnes que són més despreocupats, i que n’hi ha que, directament, no els importen massa els exàmens finals o els terminis d’entregues. Però també n’hi ha molts que pateixen estrès, que creuen que no seran capaços de superar aquella assignatura, i que pensen que han pres la decisió equivocada en decidir que continuarien estudiant.
Si aquesta situació no la veiem com un problema, és que ens hem de replantejar molts aspectes. El fet que el sistema educatiu posa els alumnes contra les cordes no és res nou. També és veritat que les solucions per canviar-lo no són simples, i que és molt més fàcil criticar-lo que arreglar-lo. Tanmateix, estem empenyent el nostre futur, els nostres adolescents, cap a l’obligació d’haver de viure amb la salut mental al límit. Els efectes del final de curs són notables. A casa, on els pares són mestres, i tant com les meves germanes i jo estem estudiant, els nervis del juny són innegables. Uns nervis que crec que es comparteixen, o que es poden empatitzar a totes les cases on hi ha estudiants amb exàmens finals.
"No pot ser que tinguem els joves del futur plorant per estrès. És trist veure’ls cansats, amb unes ulleres que els arriben a terra, i molt a prop d’atacs d’angoixa per la quantitat de coses a fer, d’obligacions per complir, amb el poc temps que els donem"
De fet, l’altre dia a classe (online), un dels professors també va comentar que no sabia si casa seva era un cementiri o una biblioteca, en el sentit que els efectes de finals de curs estaven sent difícils de suportar: fills amb exàmens, i ell sent mestre. Tothom té ganes d’acabar. I, especialment, els joves que encara que hagin de treballar a l’estiu, no tindran la pressió d’entregar cinc treballs la mateixa setmana, ni de passar-se el cap de setmana estudiant quan a fora hi fa un sol meravellós.
No defenso la idea que a partir d’ara tot sigui un desgavell, però sí que considero fermament que hi ha molts debats que s’han de formular. Des de la quantitat de feina que encarreguem als alumnes fins què els ensenyem.
Poden saber molt sobre matemàtiques o signes de puntuació, però potser també seria interessant que parléssim amb ells sobre valors, salut mental i educació sexual. Més enllà de quedar-nos clar que el sistema educatiu actual no funciona, sabem que demana canvis. A crits.
