El Nobel José Saramago defensava el dret de dissentir com «un dels dos que falten a la Declaració dels Drets Humans», al costat del «dret de l’heretgia». Així va manifestar-ho pocs mesos abans de la seva mort, durant les Converses Literàries de Formentor celebrades el 2009. Només per això, l’autor portuguès es mereixeria tenir un monument a l’Alt Empordà on dissentir és una de les actituds més practicades. Desconec si té res a veure amb el caràcter entramuntanat que se’ns atorga als nascuts o viscuts aquí. Però en aquesta terra, ens posem fàcilment en contra d’una decisió o de la voluntat d’algú, sigui públic o privat. Portar la contrària és legítim, només faltaria. Ara bé, convertir-la en esport olímpic a qualsevol preu mereix una reflexió sobre els efectes del mal ús d’aquesta arma de destrucció massiva.
Tot i això, en els últims anys s’ha anat consolidant un acord majoritari sobre la potencialitat qualitativa del territori. La ubicació, els atractius naturals, culturals i gastronòmics o el seu mateix tarannà –desacords a banda– ens han convertit en una destinació privilegiada. Les xifres prepandèmia eren clares i el turisme tenia un pes molt important en la nostra economia, el 20% del PIB de la Costa Brava. Segur que la situació actual obligarà a replantejar l’excessiva dependència d’aquest quasi monocultiu. Amb tot, seguim tenint la millor matèria possible i, més que mai, toca fer-ne un bon ús.
El recent Congrés Internacional de Turisme Gastronòmic FoodTrex, celebrat a Pamplona, ha estat contundent: el turista post-Covid triarà destinacions locals poc massificades, en contacte amb la natura i la gastronomia de proximitat. Un retrat que encaixa perfectament amb aquest Empordà que es prepara per al seu rellançament turístic. Una necessària reactivació que també podríem aprofitar per a fer el salt definitiu cap a l’excel·lència. Hi esteu d’acord?
